Entre el somni i la realitat

Xavier Moret. La vida és rara. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir de 14 anys.

        Hi ha una frase en aquesta novel·la de Xavier Moret (Barcelona, 1952) que podria portar al debat: “Els somnis són els somnis i la realitat és la realitat.” Però no debatem, que els temps no estan per orgues. Constatem, en tot cas, que si un autor és tan conscient d’aquest fet i el posa en el pensament del seu protagonista (Nico, un adolescent com molts) vol dir que, com  a mínim, es planteja un cert dubte sobre la trama que està desenvolupant.
        I deu ser així perquè, la trama de ‘La vida és rara' bàscula entre el somni i la realitat. Però no entre el somni, entès com un dels típics recursos literaris, sinó entre el somni dels desperts (Nico desitja una adolescent californiana de temporada) i la realitat més dura (la californiana ni el coneix i cau als braços d’un musculets de torn!).
        Bé, un —diguem-ne “conflicte com aquest”, per respectar el pa de cada dia del qual han de menjucar els psicòlegs—, l’autor el pot desenvolupar de moltes maneres. Xavier Moret en fa un relat de 150 pàgines que té alguns atractius per als adolescents (una vegada més s’hi veuran reflectits!) i alguns inconvenients (la balança de la realitat pesa molt més que la del somni; tant, que el conflicte perd entitat i un lector massa bregat —ni que sigui adolescent—  es pot acabar atipant de la dèria d’en Nico i de la californiana que li fa de musa.
        Fa unes setmanes, la televisió va “estrenar” la pel·lícula ‘Atrapa-la”. Més aviat s’hauria de dir: ‘Atrapa-la i corre!’, perquè guionista i cineasta hi fan suar la cansalada a la pobra protagonista, que baixa en tren de Ripoll i se’n torna en tren a casa després d’una experiència frustant a la ciutat i cinematogràficament exagerada, tòpica i desfasada. Hi he pensat perquè, també allà, el somni i la realitat és conjuren en un resultat filmic “per a joves” desigual.
        La literatura, cosina germana gran del cinema, viu la mateixa desorientació que l’art de la pantalla. Després de la crisi de les velles sales de somnis, van venir els multicines i després ha calgut omplir-los amb propostes fresques, tipus kleenex, per tal que els espectadors hi tornin, just acabada la paperina de crispetes. Així ha evolucionat també la literatura per a joves: l’excés de multicol·leccions ha propiciat la prefabricació per omplir catàlegs.
        La literatura per a adolescents viu entre el somni i la realitat, com el protagonista de Xavier Moret. El somni és aconseguir lectors (la californiana). Però, alerta!, no per als autors que els fan de coixí, sinó per a una futura lectura de més alta volada (el musculets de torn). La realitat és una roda de carro que té entrampats editors, autors i lectors. Quan la roda s’aturi, estarem tots tan marejats que haurem perdut l’esma de llegir allò que voldríem llegir.
        ¿On és el Xavier Moret d’El manuscrit perdut’, una novel·la també per a adolescents que té anys i que encara es llegeix avui? Fins i tot la pregunta seria: ¿On és el Xavier Moret de ‘L’impostor sentimental’, ‘Qui paga, mana', 'Amèrica, Amèrica' —per cert, l’adolescent californiana de ‘La vida és rara’ encara en deu ser una seqüela—, i, ¿per què no?, ‘L’americà que estimava Moby Dick’, la seva primera novel·la. ¿Tant cal cedir a les “línies joves de les editorials sota un fals foment de la lectura? Fem una cosa: que els lectors de 'La vida és rara' llegeixin també aquests altres títols. I que triïn. ¿Per què cal un Moret "a propòsit de...", si els altres ja són prou bons? I, si són Morets prou bons, ¿per què no els llegeixen també els adolescents? La vida és rara, però la literatura encara ho és més.

Suplement Cultura diari AVUI, 20 gener 2000