Una vida de gats i un imperi de rates

Marta Balaguer. En Baldovino s’enamora. Il·lustracions de Montse Ginesta. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 7 anys.

Joan Armangué. La Pepa contra l’Imperi de les rates. Il·lustracions de Joan Mundet. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir 9 anys.


        Marta Balaguer (Barcelona, 1953) és coneguda sobretot com a il·lustradora. Però en aquesta reedició del conte ‘En Baldovino s’enamora’ (després de 10 anys), ha preferit fer tàndem amb la també il·lustradora Montse Ginesta i mantenir-se en el seu paper d’autora del text.
        Aquest és un conte aparentment senzill amb petites pinzellades de tensió. És també un conte que sembla pensat amb ulls d’il·lustració. I potser és una bona solució que hagi estat una altra il·lustradora la que hagi reinterpretat la intenció original de l’autora. Els gats dels contes acostumen a tenir set vides. És un tòpic que sembla inevitable. Però Marta Balaguer defuig el tòpic i retrata una vida felina plena de sobresalts. El més destacable del conte de Marta Balaguer és la facilitat amb què converteix en animals personificats la parella de gats del seu argument i com conviuen amb els seus propietaris sense que aquests se n’estranyin.
        Per tant, de les set vides es passa a una única vida, una vida d’enamorats covada en un any de separació i ple de neguits que serveix, al final, per fer els propòsits més entusiastes. Un final de l’estil “serem molt feliços i menjarem molts anissos”. Un conte perquè els lectors més petits exercitin la constant diferenciació entre realitat i fantasia. Un procés que troba un punt de suport en les làmines de Montse Ginesta, que ha mirat la fauna balaguerista amb un toc d’humor.
        I dels gats a les rates. També demana exercitar aquesta mateixa diferència ‘La Pepa contra l’Imperi de les rates’, de Joan Armangué (Barcelona, 1960). L’autor, que treballa a la Universitat de Càller (Sardenya), ja havia publicat una primera aventura d’aquest personatge entremaliat i conegut com la Pepa, fa també deu anys. En aquest segon relat, la Pepa en qüestió està entre l’ambigüitat del fantàstic i la de la ciència-ficció. Les rates sempre han estat matèria d’experiment —¿recordeu ‘Les rates malaltes’, d’Emili Teixidor?— I no se n’escapen en aquesta història —és curiós que una editorial repeteixi recursos argumentals similars— que porta la protagonista a un laboratori d’investigació per una feina del seu pare.
        Sabent com sabem com comencen i com acaben les històries d’aquest caire, no em fixaré tant en l’argument, que és el típic de l’heroïna que aconsegueix esbrinar més coses que l'FBI complet en plena acció, sinó en l’estil narratiu. I és precisament l’estil narratiu, el bon estil narratiu, el que fa que una història sense gaires més atractius que els de l’aventura descrita, es transformi en interessant.
        La protagonista de Joan Armangué té futur de continuïtat, si aquesta és la intenció de l’autor, perquè l’ha presentada fresca, desimbolta i sense un llenguatge que la limiti. Probablement més desimbolta i més fresca que en la primera novel·la, ‘El forat de les coses perdudes’. Són aquests trets narratius el que fan que el personatge aguanti qualsevol embat. I un laboratori de transformació de rosegadors és un embat que necessita personatges enfortits. I els personatges literaris els enforteix l’autor amb el seu bon ofici. Les il·lustracions, en B/N, típiques de clàssic d’aventures juvenils, però amb una destacable força expressiva.

Suplement Cultura diari AVUI, 7 gener 1999