¿Cap a l'espai audiovisual?

Enric Gomà. El sarau dels telèfons. Il·lustracions de Cristina Losantos. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.

        Hi ha moltes maneres de plantejar una novel·la (o un conte). Una és l’adoptada per Enric Gomà (Barcelona, 1963) a 'El sarau dels telèfons'. Buscar un element protagonista (en aquest cas els números de telèfon, no sé si amb el prefix inclòs o no). Buscar una acció que farà de trama, nus i desenllaç (en aquest cas una mena de rebel·lió de números, com és ara la rebel·lió d’objectes de l’espectacle 'El desordre de les coses', de la companyia Roseland Musical). I, finalment, intentar posar-hi humor (almenys a la contracoberta) i intentar buscar una sortida airosa que justifiqui tot l’enrenou (en aquest cas, els bombos del sorteig de la loteria de Nadal als quals van a parar els números).
        Com que el conte 'El sarau dels telèfons' és per a primers lectors, tampoc cal pensar gaire en embolics literaris, ni complicacions de personatges, ni arguments de rerefons que fomentin la incògnita i excitin la imaginació. Tot ben donat i pastat, doncs, només cal començar l’aventura (no pas la de llegir, sinó la d’escriure) i fer que els números en qüestió vagin vivint coses, com més pròpies de les persones millor, i coses que, com a mínim, s’assemblin a les que passen altres números o personatges de les sèries de dibuixos animats.
        Sovint, aquests plantejaments acaben sent un conte de mitja dotzena de pàgines elevat a setanta, amb il·lustracions incloses. Podríem definir aquesta circumstància —més repetida del que caldria— com la “incontinència escrita”, la por a tirar curt, el convencionalisme editorial —o exclusivament comercial— a fer una novel·la i no un conte, quan, com se sap, són gèneres diferents i amb les seves característiques específiques.
        Em sembla, doncs, que 'El sarau dels telèfons' és un bon conte que cau en picat en el moment que es transforma en novel·la per a primers lectors. La veritat és que em sembla que,  a aquestes altures, fins i tot els primers lectors han d’estar farts de tanta comèdia literària.
        No ens podrem posar mai en la pell d’ells, i ells en seran els milors crítics, però sí que em sembla que per al lector que passa dels set anys, habituat als videojocs i els interrogants intel·ligents que molts d’aquests jocs els plantegen, llegir històrietes de números que salten i corren no els deu estimular gaire a llegir si no troben en la lectura un ingredient diferent del que els dóna la televisió i la pantalla del monitor de videojocs.
        Ja fa temps que la literatura hauria hagut de tornar al lloc que li pertoca i deixar-se de voler ocupar espais audiovisuals que no s’han fet per a ella i on sempre fracassarà. I aquests intents de literatura light, anomenada per a nens i nenes, i titllada sovint tòpicament de “divertida”, no fan sinó buscar el lector de còmic i fer-lo esforçar-se a patir en la lectura fent-li creure que el sacrifici bé s'ho valdrà al final de la travessa.
        A 'El sarau dels telèfons', les il·lustracions se salven de l'intent narratiu. Editades en color, guanyen molt més de caràcter les làmines on intervenen personatges que no pas les moltes en les quals, la il·lustradora, per exigències del guió, s'ha vist obligada a dibuixar números a tort i a dret. Una feina desagraïda que Hans Magnus Enzensberger ja va deixar a les mans de Rotraut Susanne Berner, la il·lustradora d’'El dimoni dels nombres', el best seller sobre les matemàtiques que no té res a veure amb els números d’Enric Gomà, filòleg i guionista de televisió ('Poble Nou', per exemple) i, per reblar el clau, autor, fins ara, de contes curts.

Suplement Cultura diari AVUI, 16 abril 1998