Atxaga desperta la imaginació

Bernardo Axtaga. Ramuntxo detectiu. Traducció de Josep Daurella. Il·lustracions de Pep Montserrat. Col·lecció Petit Esparver. Edicions de La Magrana. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

Bernardo Atxaga. Nikolasa: històries i cabòries. Traducció de Josep Daurella. Il·lustracions de Pep Montserrat. Col·lecció Petit Esparver. Edicions de La Magrana. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

        Es diu José Irazu Garmendia, però ara tothom el coneix per Bernardo Atxaga. Li serà difícil fer-se enrera en la qüestió del nom. Nascut a Asteasu (Guipúscoa) l’any 1951, ni l’economia ni la filosofia van vèncer la seva actual faceta d’escriptor. A hores d’ara, Atxaga és, amb tota seguretat, l’autor basc més conegut i amb més reconeixement. Va començar a publicar l’any 1972. I aquest parell de novel·les breus que ara recupera La Magrana, ja havien estat prèviament editades el 1989 per Edicions B.
        L’edició actual té l’avantge de situar dos textos de rigor i qualitat literària com aquests en una col·lecció (Petit Esparver) que es caracteritza precisament per una tria molt selecta, amb criteris poques vegades de caire de concessió a la facilitat o simplement de comercialitat.
        Pep Montserrat, un altre il·lustrador del moment, ha arrodonit l’edició amb una peculiar visió dels estrafolaris personatges de Bernardo Atxaga. Però, a banda de l’interès original de les dues novel·les breus, les reedicions de ‘Ramuntxo...’ i ‘Nikolasa...’ tenen un remarcable interès per la traducció que n’ha fet Josep Daurella.
        “Bela Kabela, el poble de Nikolasa i d’en Patxi Nubolari, era un llogarret més aviat petit, un poble que entre gent alta, gent baixa i gent del mig, no devia pas arribar als cinc mil habitants de dues potes.” ('Ramuntxo detectiu'). Aquest nivell inicial es manté durant tot el relat. I es retroba en la segona novel·la: “L’estafeta de correus del poble de Bela Kabela era una casa mig negra mig groga, i semblava una patata podrida. Això ho sap prou bé tothom que arriba en aquell llogarret, així que veuen aquella casa tota destartalada, aquelles finestres llardoses i aquella teulada torta que es decanta cap a l’esquerra.” ('Nikolasa: històries i cabòries').
        Bernardo Atxaga fa —o més ben dit, va fer fa nou anys— en aquestes dues novel·les breus, un “ús i abús” de la llengua —en euskera i ben interpretada pel traductor— en la més bona accepció del terme. I cal remarcar-ho perquè en nou anys, aquest “ús i abús” de la riquesa de la llengua ha caigut força en desgràcia. O potser simplement s’ha deixat en un segon terme a l’hora de parlar de literatura. El que compta —el que es porta— és l’aventura, l’humor, el realisme tronat, l’enganyifa permanent al lector.
        En aquestes dues peces de Bernardo Atxaga hi ha històries lleugerament esbojarrades, amb adults estrafolaris —¿on són els nens tant reclamats en lectures per a joves?— amb ironia, intriga i —també cal dir-ho— sense una evident claredat de la trama a primer cop d’ull.
        Són relats per llegir amb la mirada àvida, la imaginació desperta i les ganes de veure-hi més del que l’autor diu. La imaginació, com si fos lletra petita, hi és entre línies. L’argument acaba sent senzillament anècdota. ¿Què més hi fa que la popular Nikolasa piloti un aeroplà? La força del llenguatge de Bernardo Atxaga no necessita arguments embolcallats amb aventures insípides.

Suplement Cultura diari AVUI, 7 maig 1998