Autors orientats

David  Nel·lo. Després d’en Marcel. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

Monika Fetch. Dies blaus i dies grisos. Traducció de Marisa Presas. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

Denis Covington. Llangardaix. Traducció de Núria Font. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

Berlie Doherty. Estimat NIngú. Traducció d'Ada Arbós. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

        Deu fer prop de tres anys que va néixer la col·lecció Alerta Roja, un apèndix de la ja existent Gran Angular —un dels segells de Cruïlla—, un apèndix com el que aquesta temporada s’ha creat amb la sèrie de Misteri. El primer títol de Gran Angular Alerta Roja va ser 'La Dèlia i els ocells', de Joaquim Carbó. I el segon, 'L’aventura de Saïd', de Josep Lorman, portada al cinema aquest any (el cas de Lorman és un dels pocs que existeixen en literatura infantil i juvenil catalana que hagi arribat a les pantalles. Hauríem de recular fins a 'La imbècil', de Mercè Company).
        La línia inicial d’Alerta Roja va servir per desviar títols d’autors catalans que haurien pogut ser a Gran Angular (Carbó, Lorman, Dolors Garcia, Jaume Cela, Xavier Bertran, Sierra Fabra, Josep Gòrriz, Núria Pradas, Anna Muntaner, David Nel·lo). És ara, quan les traduccions han entrat més a Alerta Roja, que ja passa dels quinze títols. Potser perquè les fonts del que s’havia conegut com a "Realisme crític", almenys en català, sembla que han deixat de rajar amb el cabal de fa un temps.
        L’opció comercial d’Alerta Roja és orientar el lector sobre quin tema trobarà: “Novel·la sobre l’embaràs de les adolescents”; “novel·la realista sobre les necessitats d’establir vincles afectius”; “novel·la realista sobre els vincles afectius entre adolescents i avis”; “novel·la realista sobre la mort d’un ésser estimat”. Són algunes de les crides dels últims títols publicats.
        I puc assegurar que una classificació similar —que sortint de l’editor és perdonable—, funciona de la mateixa manera entre tutors, professors i els anomenats animadors de la lectura. Animadors que, a la vegada, ho haurien de ser de la Literatura, i que sovint inculquen un criteri més apropat al fulletó que no pas a la profunditat de la novel·la.
        Això no vol dir que Alerta Roja sigui una col·lecció de fulletó, en el bon sentit de la paraula. Algun dels títols sí que no passa d’aquí, i en el pitjor sentit de la paraula. Ja sé que 'Madame Bovary' pot ser considerada una novel·la de fulletó. Però diria que Flaubert, si visqués, no es veuria identificat com a autor d’Alerta Roja.
        Confessat el meu poc interès per les classificacions, perquè una bona novel·la pot tenir de tot una mica, és hora de dir que les obres d’Alerta Roja tenen uns trets comuns: són novel·les llargues, allargassades més aviat; són novel·les que volen tocar els sentiments, a tot preu; són novel·les que no es preocupen en molts casos ni per l’estil ni per la llengua, sinó per carregar d’escenes trivials la trajectòria dels personatges; són novel·les que exploten tant com poden el tema pel qual les ha classificat l’editor; per tant, són novel·les que tenen un tuf d’encàrrec —potser sense que ho sàpiga l’autor—, de literatura prefabricada que serveix les preteses necessitats d’uns lectors que —asseguren— no llegirien gens si no fos això.
        Jo ho dubto. Alerta Roja, en una cultura normalitzada, seria llibre de quiosc. I la venda de quiosc basa una gran part del seu èxit més en la promoció que no pas en el contingut. És a dir, lectura lliure, escollida personalment, sense uns interessos profundament literaris, si voleu, sinó només per curiositat temàtica. Segur que en el mercat també ha d’existir. Del que no estic tan segur és que hagi de ser la base d’una educació literària. Llegir encara hauria de ser apassionant ni que fos per descobrir que no sempre tot es pot entendre a la primera lectura. ¿I, si no, realment, quin sentit tindria encara avui continuar llegint?

Suplement Cultura diari AVUI, 12 març 1998