Cartes a un futbolista

Jaume Cela. Hola, Pep! Il·lustracions de Francesc Rovira. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Premi Vaixell de Vapor 1997. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

        No m’ha agradat. Una afirmació lacònica com aquesta no diu gaire cosa. Per tant, intentaré explicar-me. No m’ha agradat perquè he llegit millors novel·les de Jaume Cela. No m’ha agradat perquè escriure cartes al jugador Pep Guardiola és un recurs gratuït, que no té res a veure amb la trama. No m’ha agradat potser perquè de fet no hi he trobat trama. No m’ha agradat perquè penso que posar en veu del protagonista de 9 anys una vintena de cartes és una temeritat. No m’ha agradat perquè l’edició el qualifica de realista i d’“humor”, i no fa riure gens (¿o potser es refereixen al concurs de pets entre la canalla?) No m’ha agradat perquè l’objectiu del relat   —l’adopció d’una germana petita de tres anys que entrarà a la família a l’últim moment— arriba quan el lector pot haver perdut la paciència. No m’ha agradat perquè se m’han ennuegat alguns passatges: “Quan sigui gran, hauré de parlar l’anglès tan bé com el català i el castellà” (¿Llei del Català?); “A Espanya mana el rei i també l’hem de defensar, oi?” (¿Llei Com Se’n Digui?); i per alguns comentaris del pare: “Cuando seas padre comerás huevos. Ahora que eres hijo te chupas el dedo.” (El pare, que se sàpiga, és de parla catalana). I una altra: “He d’acabar un conte, en castellà, que és més difícil”(¿Visca l’ESO?).
        Sé el que m’hi jugo dient tot això. Als que els / ens toca parlar dels altres han d’anar —i generalment hi van— amb peus de vamba, si no volen “targeta” dels que sempre fan d’àrbitres. I com que un escriptor rigorós com Jaume Cela —ho he dit aquí mateix més d’una vegada— sap molt bé quin terreny trepitja, és per això que no entenc “el fora de joc”, tenint en compte que Guardiola hi és pel mig.
        Les cartes, una a una, tenen un senzill estil narratiu. Però, tot i així, és l'estil de Jaume Cela, no el del protagonista. L'estil epistolar ofega l'acció: tinc 9 anys, escric cartes, descric un període breu de la meva vida i quan arriba la germana adoptada que m'obliga a deixar d'escriure cartes a Pep Guardiola, em passo al dietari i, a la llarga, potser faré una novel·la sobre la germana adoptada perquè vull ser escriptor. Bingo!, que és dir: Premi! [Vaixell de Vapor].
        Falla, doncs, perquè no hi ha conflicte, hi falta emoció, i m’adono que, quan dic que no m’ha agradat, és també per l’excés de didactisme. Jaume Cela ha fet “Hola, Pep!” més des de l’òptica de pedagog que d'escriptor. Els nens i nenes (i adults) que llegeixin “Hola, Pep!” potser tindran un bon model per escriure cartes (exercici escolar). Però: ¿On és la intriga? ¿On és la picaresca? ¿On és la transgressió? ¿On és la vida feta Literatura?
        Bé, a mi no m’ha agradat. Però no vol dir que el llibre no pugui agradar a altres lectors. Per això recomano calorosament que tothom el llegeixi. I opini. Un se’n pot arribar a atipar d’estar sol en un desert sense opinió diversa. Demà, o potser avui mateix, sonarà el meu telèfon. Algú que no serà l'autor s'haurà enfadat molt. I tindrà tota la raó. No hi ha dret que, d'un llibre, només en parli un crític. I potser un mitjà. I és que, en aquesta literatura tan gran per a un àmbit tan petit, escriure i, al damunt, publicar, té, a més, aquest risc afegit. Escrivim sobre un polvorí. I ens hi passegem de puntetes per sobre, convençuts que no esclatarà mai.

Suplement Cultura diari AVUI, 30 abril 1998