Periodisme trepidant

Vicenç Villatoro. Tres dies de glòria. Il·lustracions de David Maynar. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.

        És la segona vegada que Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) fa una novel·la volgudament de caràcter juvenil. L’any 1980 va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb ‘Papers robats que cremen’, una novel·la —publicada posteriorment a la col·lecció L’Odissea, de l'Editorial Empúries— on la investigació i la corrupció, aleshores sobre ajuntaments i urbanisme, n’era el tema protagonista. Aquesta vegada, amb 'Tres dies de glòria', el protagonista és també la investigació; el mitjà, la premsa escrita; i el tema de fons, la corrupció del propi periodisme.
        Però hi ha una diferència notable. A 'Tres dies de glòria', un to d’humor plana en tota la història, que té un estil ràpid i eficaç, i un cert testimoni d’una etapa determinada domina tota la l’ació. Han passat disset anys des de 'Papers robats que cremen' i l’optica de la constatació és molt menys militant.
        L’humor ja és a la contracoberta. I, si no, no s’entendria aquesta afirmació editorial: “Per als estudiants de periodisme, aquesta ['Tres dies de glòria'] serà la llum que els il·lumini i que els guiï els passos de la seva futura professió." I l'avís de testimoni contemporani, també: "I per als humils habitants del nostre país, aquesta és la història de la vida política, dels ets i els uts del poder, amb tota la seva càrrega còmica."
        Vicenç Villatoro s’inventa un jove periodista acabat d’arribar de la Facultat (Ramon Roqueta) i un cap de secció de societat que li farà de guia (Jordi Panyella), a més d’una redacció dirigida per un tal Jaume Sànchez (que mana i ordena amb estil "meridional"). I hi ha altres figures i noms que, com a les pel·lícules, si s'assemblen a la realitat, no hi tenen res a veure i s'han d'atribuir a la simple casualitat dels fets.
        L'argument: corrupció de papers. Lluita a pols entre el poder polític i l'econòmic. Xantatges i filtracions. Però sense entrar gaire en detalls. I, sobretot, casualitat de crònica de societat per aconseguir que un rotatiu més aviat miserable visqui tres dies de glòria gràcies a una notícia en exclusiva fruit de la carambola i l'invent d'un redactor principiant.
        El més destacable de la novel·la és el ritme, que no decau en cap moment. L’argument hauria pogut ser qualsevol altre, doncs. Són 45 capítols que no s’entretenen en gaires descripcions ni de paisatge, ni físiques, ni psicològiques, ni ambientals. A 'Tres dies de glòria' se sap poc quina cara i quin posat tenen els principals protagonistes. Només interessa el que fan i per què ho fan. Una mena de 'La foguera de les vanitats', però en versió menys hollywoodiana, tot i que, en alguns moments, els recursos emprats, com els de comprar informació a preu d’or, estan molt lluny de latituds pròximes. Les il·lustracions, la majoria primers plans, s’encarreguen de donar vida a uns personatges en un estil aproximat a la gran vinyeta de còmic.

Suplement Cultura diari AVUI, 22 gener 1998