Música i dibuixos per donar sentit a la vida

Judit Morales i Adrià Gòdia. El vuelo del señor Popol. Ediciones SM. Col·lecció Los Ilustrados del Barco de Vapor. Premi Internacional d'I.lustració de la Fundació SM 1998. Madrid, 1999. A partir de 9 anys.

        Sovint, el llibre il·lustrat porta implícita l’aparença que pot prescindir del text. Sovint, els premis literaris que combinen el text i la il·lustració obvien també la qualitat més de la part escrita que de la il·lustrada. No és aquest el cas del Premi Internacional d’Il·lustració de la Fundació SM, que el 1998 van guanyar a quatre mans Judit Morales i Adrià Gòdia i que va sortir publicat a finals del 1999.
        A ‘El vuelo del señor Popol’ (SM només n’ha fet la versió castellana, a pesar de la seva implantació en àmbits lingüístics diferents, com el català, quan en aquest cas, el cost del text seria molt baix, tenint en compte que les imatges només requereixen un tiratge), el conte es basteix amb un text poètic i uns dibuixos amb una metàfora, aparentment innocent, però que amaguen de rerefons un tema de profund contingut psicològic: el retrobament personal.
        Els autors han conjugat amb el seu breu relat el text i les il·lustracions que donen vida al protagonista de la història, el senyor Popol, un pianista famós que, avorrit de l'èxit, un bon dia es retira a l'illa dels xiprers, amb el seu piano com a principal bagatge. El conte parteix d'aquella popular pregunta de concurs de ràdio i televisió: ¿què t'emportaries a una illa deserta? En aquest cas, el senyor Popol ho té clar; es dedica a llegir, a passejar i a regar, segons les il·lustracions, per tant, un llibre i una mena de gerro acompanyen també el virtuosisme del personatge.
        Un cop allà, però, s'oblida de la música, que en altres temps va donar sentit a la seva vida. Però, quan se sent ja abandonat del món, el vent li porta una melodia i descobreix una roca deserta al mig de la mar i sent el desig de tornar a tocar, amb la roca com a escenari i com a únic auditori. Hi arrossega el piano i s'enlaira amb la seva música (d'aquí ve el títol: 'El vuelo del señor Popol'). Puc explicar tot això perquè una de les virtuts de les bones il·lustracions és que parlin per si soles, i aquestes ho fan.
        ¿Per què deia que eren "dibuixos amb metàfora aparentment innocent"? D'entrada, les il·lustracions de tipus narratiu són aiguades de factura delicada , amb grans masses de tons càlids, que apunten espais buits o lleugerament decorats. En aquests espais semibuits, hi abunden les perspectives en picat i contrapicat que engrandeixen i empetiteixen el personatge, segons la mirada que els il·lustradors pretén transmetre.
        El Senyor Popol no mira mai al lector; l’ignora perquè està enderiat a mirar cap endins. Fins i tot, en alguna làmina, el lector pot ser que se senti  testimoni furtiu de les accions del protagonista que tenen lloc en aquesta illa, segurament deserta. I ara, la sorpresa visual, el Senyor Popol, segons les il·lustracions, és un ase!
        De fet, només el seu cap té l’aparença d’ase; la resta del cos es presenta enfundat en una mena d’abric que deixa al descobert els camals d'uns pantalons i les sabates. Una imatge que no és nova, pel que simbolitza, sinó més aviat com aquí es reprodueix. Els lectors més joves es quedaran amb la història d'un ase personificat, com tants d'altres que pul·lulen per les faules i els contes. Possiblement no entendran la metàfora de la careta amb grans orelles d'ase que el músic mateix s'ha autoimposat com a càstig fins que no es retrobi amb la música i la seva vida torni a tenir sentit. És a dir, fins que aixeque el vol per fer honor al títols dels seus creadors.

Suplement Cultura diari AVUI, 3 febrer 2000