Literatura amb música celestial

Mercè Canela. Quan l'Eloi va ser música. Il·lustracions d'Òscar Climent. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

       No és la primera vegada que Mercè Canela (Sant Guim, La Segarra, 1956), introdueix la música en les seves novel·les. Si no recordo malament, a 'El rastre de les bombolles', publicada a Edicions La Magrana, situa un grup de músics de carrer i una cantant d'òpera al barri antic de Barcelona i, em sembla que afegeix també una rèplica, volguda o no, no ho sé, del professor de les bombolles, alter ego de Pep Bou, que ja aleshores funcionava pel món amb el seu artilugi escènic de sabó.
       Els qui encara llegeixin avui 'El rastre de les bombolles', una novel·la que deu tenir vuit o deu anys, enllaçaran, doncs, amb la música de fons en què es basa aquesta novel·la, molt més breu que l'anterior, i adreçada a primers lectors, novel·la que l'editorial inclou també en una nova sèrie de la col·lecció Grumets, oberta per a aquesta franja d'edat, amb un format diferent de l'estàndard que la col·lecció presentava fins ara.
       'Quan l'Eloi va ser música' és una novel·la fantàstica que no deixa de sorprendre. I dic, "no deixa de sorprendre" perquè és difícil, a aquestes altures, que la fantasia literària que es genera avui en dia, amb la competència audiovisual que té, pugui encara sorprendre. En el cas d'aquesta novel·la de Mercè Canela, tot i que el recurs d'entrar en un altre món tingui prou referents en la literatura clàssica, el que aporta de nou és la transformació que el protagonista pateix en peces de l'escala musical. Més que patir, esclar, li serveix, com passa en aquests casos de ficció per passar-ho d'allò més bé.
       Mercè Canela utilitza un to humorístic que permet que el seu personatge conegui congèneres musicals com el Sol Blanca o les Corxeres Fa, La i Do. I que faci un viatge per la música que, sense ganes de convertir-se en instrument de pedagogia, compleix una de les funcions de la bona literatura: obre els ulls i en fa sortir el lector, com el protagonista, amb alguns nous coneixements.
       ¿Quan se sap que una novel·la passa un dels primers tests de lectura? No només quan un consell editorial li ha donat el vistiplau sinó quan l'il·lustrador, al marge de la creació de l'escriptor, en treu un resultat que s'adiu amb el to positiu del text. I en aquest cas, les il·lustracions en color de 'Quan l'Eloi va ser música' (la nova sèrie incorpora el color), reflecteixen els ingredients de coneixement, de novetat, d'humor i de bona literatura que comentava.
       Òscar Climent, l'il·lustrador, ha jugat amb tons de colors molt vius i bàsics, per marcar, suposo, l'alegria que es desprèn de l'orquestra amb la qual arrenca el relat, la Banda dels Alegres Sifasol. Els elements de cada làmina s'insinuen, més que identificar amb exactitud persones i objectes. Un auditori de cadires de plaça de poble es redueix a un parell de fileres en blau sobre un fons ataronjat que, encara més al fons, mostra una carena ondulada verda i un gran sol, acompanyat d'una llengua de núvol, per situar l'àmbit geogràfic de la novel·la. Un agutzil carregat d'eines, de fet ell mateix té estructura de tenalles, és l'element humà d'aquesta làmina del llibre que, en les escenes següents, presenta més aviat els diversos instruments d'una orquestra i les diverses transformacions del personatge en notes musicals. De fet, fa l'efecte que Òscar Climent treballi a peces, com si enlloc de les eines de l'estudi fes anar el ribot del taller, similar al collage, i va incrustant elements o encenalls en cada làmina fins que aconsegueix el resultat plàstic final, com si elaborés una sèrie animada.
        La nova sèrie de la col·lecció Grumets ha guanyat en color, gruix de paper i cos de lletra, tot i que hagi perdut en dimensions externes. Però sempre he dubtat que un llibre de dimensions petites sigui el més idoni per als lectors més petits. Més aviat crec que, per als primers lectors, el plaer d'un llibre com més "gran" millor incita la "investigació" i la lectura. I, si no, ¿com haurien nascut, crescut i gairebé desaparegut del mercat editorial els àlbums il·lustrats si no hagués estat per això?

[Suplement Cultura diari AVUI, 29 juny 2000]