Culs, vòlics i altres especies

David Cirici. Llibre dels vòlics. Il·lustracions de Marta Balaguer. Edicions Destino. Reedició Premi Apel·les Mestres 1985. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

Jaume Cela. Hi ha coses que són de mal perdre. Il·lustracions de Gisèle Martinez. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

      Les reedicions, gairebé sempre, són benvingudes. I més en aquest parell de casos que recuperen dos llibres que, en el seu moment, van aparèixer en un format diferent. Parlem d'un experiment il·lustrat de David Cirici i Marta Balaguer, que ja té quinze anys de vida ('Llibre dels vòlics', per cert, titulat a l'interior: 'Llibre de vòlics, laquidambres i altres espècies'), que va ser guardonat el 1985, amb un dels primers premis Apel·les Mestres de Literatura Infantil Il·lustrada, i parlem també d'un conte llarg de fa deu anys ('Hi ha coses que són de mal perdre'), del qual és autor Jaume Cela i que ara veu publicat en la nova sèrie per a primers lectors de la col·lecció Grumets.
      El primer és un àlbum en el qual Marta Balaguer ha utilitzat unes il·lustracions de to càlid per acompanyar una colla de rodolins, alguns disposats com una auca, petits poemes, i algun conte brevíssim, de David Cirici, que serveixen d'excusa per presentar un estol de personatges inventats, però fàcilment identificables amb insectes, peixos i algun gegant i tot.
      No és que fa quinze anys no es tinguessin les idees clares sobre els habitants d'altres galàxies, però els personatges de Marta Balaguer tenen un aspecte del que fins fa poc s'anomenaven "marcians". La cua, el nas de trompeta i les orelles de ventilador en són un signe inequívoc. L'estil utilitzat per la il·lustradora va prenent forma de mecano fins arribar a una làmina atapeïda d'elements, entre els quals, si es capgira el llibre, es descobreix un dels personatges, en Penjarella, que penja, esclar, d'una de les tarimes de colors, la semblança més clara amb una rata-pinyada, espècie amb qui els vòlics tenen la relació lingüística més aproximada (voliac). El conte es tanca amb final de rondalla: "Cau la nit sobre l'illa. / Allò que brilla / no són llums de cap ciutat. / Són les orelles dels vòlics / que escolten el que hem contat."
      D'altra banda, la reedició de Jaume Cela recorda aquell estil tan propi de fa uns anys en què, a partir d'una frase feta, d'un sentit canviat, d'una ressonància popular, un autor és capaç de bastir un conte. Pel que fa a 'Hi ha coses que són de mal perdre', la paraula base és "cul" i a partir d'aquí, començant per "perdre el cul" (que pot tenir un significat o un altre, depèn del context), la història es transforma en un cas real del protagonista.
      Amb una bona dosi d'humor, Jaume Cela va aplicar fa deu anys la narració encadenada que va lligant les peripècies del protagonista que, al marge de les fugides d'estudi dels que l'envolten, o de l'experiment lingüístic de l'autor, es fa un bon tip de patir a la recerca del seu pompis (una expressió que, si no m'erro, no apareix en cap moment com a sinònim de la paraula estrella). Conte mesurat, sense expressions impròpies, malgrat que la paraula "cul" en permet un gavadal. Així, doncs, "anar de cul", "caure de cul", "ser un cul d'en Jaumet", "ser un cul d'església", "anar a parar al cul del món" i alguna altra accepció queden en minoria davant del gruix de grolleries que té aquesta noble part del cos com a punt de mira lingüístic (una ullada al diccionari us en descobrirà una rastellera tan llarga com una botifarra culana!).
      Les il·lustracions de Gisèle Martínez es basen en tons vius i a reflectir els personatges del conte representats per figures arrodonides com un globus (en un curiós paral·lelisme amb el "cul" objecte de la narració). En la majoria de làmines, però, les il·lustracions, de colors molt vius, tendeixen a la monotonia perquè estan al servei d'un conte que ja en té prou amb el tràfec a buscar l'"objecte" perdut i, per tant, no dóna gaire opció a aventures que obrin altres camps fora dels que l'autor ha marcat des del principi.
      El punt també poètic, com en el cas del llibre dels vòlics: la troballa del cul enganxat en un núvol i descobert en una foto de càmera fixa del butlletí del temps televisiu. Potser per això, finalment, la valuosa "peça" pot ser rescatada gràcies al fet d'haver quedat enganxada a l'antena de la televisió. Si tenim en compte que la llengua és una fàbrica que no s'atura mai, si se'm permet la modesta aportació, ens trobem davant del primer cas de "cul de repetidor", un preàmbul del que un dia o altre seria el "cul parabòlic" o, anant més lluny, el "cul per cable".

[Suplement Cultura diari AVUI, 6 juliol 2000]