Faules de formiguer

Emili Teixidor. Petits contes d'intriga de la Formiga Piga. Il·lustracions de Gabriela Rubio i col·laboració de Loren Llebot. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

        No es pot dir mai "d'aquesta aigua no en beuré" ni "més parts d'aquest conté no escriuré". Ho recordo com si fos ara: Emili Teixidor va presentar la primera novel·la de la Formiga Piga ('L'amiga més amiga de la Formiga Piga', posteriorment Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 1997) i va dir que el personatge i la seva patuleia no havien nascut com una sèrie i que no es veia fent segones parts. Un temps després, l'autor —suposo que empès per l'acceptació del primer títol i animat per algun suggeriment editorial— va tornar al món subterrani amb 'La Formiga Piga es deslloriga'. I aquest any —gairebé al mateix temps que guanyava el Premi Sant Jordi de novel·la—, tenia en premsa el tercer llibre del que caldria ja anomenar sèrie: 'Petits contes d'intriga de la Formiga Piga'. Els tres, fidelment, per a lectors gairebé primerencs.
        Em sembla recordar que en el comentari del primer títol de la sèrie vaig dir que, un cop enllestida la primera novel·la, dubtava que les formigues donessin per gaire més. No vaig comptar, esclar, amb la tenacitat de l'autor. I, potser confiat en les seves declaracions de les quals vaig ser testimoni, em vaig llençar a "encauar" el formiguer teixidorià.
        A la sortida del segon volum, em va semblar que la temptació de tornar-hi havia sortit una mica precipitadament del cau. Diria que el vaig trobar forçat. Malgrat que el primer ja havia recollit el Premio Nacional de Literatura. I, ara, amb la tercera temptativa a l'abast, gosaria afirmar que, en la fórmula del conte breu, brevíssim, que ha utilitzat Teixidor, hi ha una autèntica continuació de la Formiga Piga. De segur que ell, precisament ara, no deu pensar el mateix. Però, ¿què hi farem?
        ¿Per què aquests 'Petits contes d'intriga de la Formiga Piga' trenquen amb la línia dels anteriors relats? Precisament perquè Emili Teixidor ha fugit del formiguer estricte i ha enriquit el bestiari autòcton de la sèrie amb altres animals, amb el recurs del conte dins el conte, i ha elaborat allò que tanta falta fa en qualsevol literatura: un recull de petites faules per on transcorre l'humor, la sensibilitat, la ironia, la finor, la qualitat literària, el retrat quotidia, la misèria humana... I així, sota l'excusa de fer un recull de contes breus per a lectors petits s'aconsegueix un recull de trenta petites peces d'orfebreria que poden —que haurien— de ser llegides per tothom. És la clau. Allò que tant costa d'entendre a molts editors que es dediquen al llibre per a infants i adolescents. És la clau de la transformació que es generarà lentament en aquest àmbit literari, si vol sobreviure.
      Les il·lustracions, que continuen sent de la mateixa autora de la sèrie, Gabriela Rubio, ara en col·laboració amb Loren Llebot, respiren també més que en els dos llibres anteriors pel mateix motiu: la diversitat de la fauna i els contes que s'expliquen.
      Prescindint, com sempre, de la coberta convencional, em sembla especialment enigmàtica la que acompanya el 'Conte de por', la imatge d'un infant que es dedica a col·leccionar amics, persones amables i servicials, records agradables i records de paisatges, per cridar-los sempre que es trobi sol i angoixat.

[Suplement Cultura diari AVUI, 13 juliol 2000]