Una mostra d'honestetad narrativa

Miquel Rayó. Les muntanyes de foc. Coberta de Regina Jiménez. Col·lecció Columna Jove. Edicions Columna. També a Editorial la Galera. Barcelona, 2000. A partir 14 anys.

    Diu la presentació de l’últim premi de novel·la Joaquim Ruyra 1999 que ‘Les muntanyes de foc’ —copio literalment— “és un homenatge a la novel·la ‘El cor de les tenebres’, de Joseph Conrad, als grans viatgers africanistes dels segles XVIII i XIX (Livingstone, Stanley…), a la natura africana, als volcans, els boscos obscurs, les planures ofegadores, als pigmeus hospitalaris i als goril·les…”
    Tot això, a inicis del segle XXI, no ha de sorprendre cap lector perquè l’autor de ‘Les muntanyes de foc’, Miquel Rayó (Palma, 1952), sempre ha tingut una flaquesa pels relats d’aventures a terres imaginades o reals i perquè, a més d’haver estat professor de la Universitat de les Illes Balears, és també un activitsta de l’associacionisme ecologista de les Illes.
    Llibre d’aventures, sí, ‘Les muntanyes de foc’, però també d’un drama intern que és el que haurà d’acabar interessant el lector de la novel·la si no es vol trobar que l’aventura promesa no és tal aventura, o almenys no és com s’entén a primer cop d’ull el qualificatiu “aventura”, i que sentir el tremolor de l’aventura no vol dir sempre baixar rius feréstecs, escarpats barrancs o, més còmode encara, pujar laberíntics Dragons Khans.
    No és Miquel Rayó l’autor més indicat per a aquesta mena de riscos literaris perquè ell en té prou amb la paraula i els sentiments per fer arribar a bon port una novel·la amb un rerefons de sentiments, de contradiccions, d’opció davant de la vida, de justificacions que poden semblar cruels, de passió, vaja, covada en la profunditat de les lectures de grans autors i amb la intenció de traspassar a lectors nous aquella manera d’explicar i aquella manera de viure la ficció.
    Aquesta manera de fer en la creació literària de Miquel Rayó proporciona fragments com aquest: “Aquella nit, les hienes assaltaren el nostre camp estimulades per la pudor del cos mort del meu germà, alhora que un arbre proper esclatava espontàniament, fent-se estelles amb estrèpit. Era un gran eben: la seva immensa soca era un cau de formigues demolidores. Vaig recordar, encara amb l’esclafit paorós de l’arbre ressonant-me en l’oïda, les paraules de Sara: —A cada home, un arbre li conserva l’ànima. Si un dels dos cau, l’altre cau també.”
    Estructurada en tres parts (identificades com a “plecs” per l’autor), la novel·la fa un recorregut intens, per la seva brevetat, des del passat remot a la mateixa illa de Mallorca fins a les terres africanes on passat i present s’ajunten i es confonen en una lluita de nissaga que Miquel Rayó redueix més a les sensacions que no pas a les grans escenes èpiques.
    Novel·la per a lectors amb ganes d’imaginar paisatges, d’imaginar altres maneres de viure, d’imaginar altres èpoques. Novel·la d’avui mateix, emmirallada en els grans clàssics. Amb l’avantatge que l’autor avisa honestament a temps.

Suplement Cultura diari AVUI, 11 maig 2000