Moure el món amb un barret de copa

David Grossman. Les històries de l'Itamar. Traducció de l'hebreu d'Eulàlia Sariola. Il.lustracions de Xavier Salomó. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2003. A partir 7 anys.

        Els sis contes de l'escriptor David Grossman es caracteritzen pel seu tractament fantasiós, surrealista i, en alguns moments, caldersià elevat al cub, i també per una fina ironia que amaga entre línies molles de reflexió sobre la condició humana.
       David Grossman (Jerusalem, 1954) ha tractat en algunes de les seves obres generals temes relacionats amb la justícia i els drets humans. No és estrany, doncs, que alhora que es planteja un recull de contes per als primers lectors, hi deixi pessics també de certes claus de moralitat.
       A 'Les històries de l'Itamar', el protagonista comú dels sis contes és el mateix Itamar, un petit entremalitat, al qual l'autor dota d'una imaginació singular que el fa anar de sorpresa en sorpresa. Grossman situa els seus contes en l'àmbit domèstic. Per tant, les relacions indirectes amb els objectes casolans i també els pares formen part dels seus arguments.
       Des d'escollir quina mena de germà és el que porta a dins la mare embarassada, fins a entrar en algunes de les pintures que omplen les parets de casa, arribar a transformar-se ell mateix en carta per poder rebre correu, tenir una aventura de coneixença amb un conill a qui espanten les criatures, entendre's amb un somni que viu en absoluta dependència de l'Itamar, o fer mans i mànigues, mai més ben dit, per treure d'un barret de copa màgic que era de l'avi les bèsties més increïbles a partir de la primera transformació que ha fet del seu pare.
       La fantasia literària de David Grossman té un gran aliat: el seu estil. Per tant, no cau en la barroeria fantasiosa que acaba embrutint el gènere fantàstic a cops d'abús de màgia potàgia mal interpretada. És precisament la seva netedat a l'hora de relatar el que estalvia pensar que el fil argumental, el tret anecdòtic de cadascun dels contes, fuig de complicacions i no busca la gran originalitat sinó el manteniment d'una trama, conte a conte, que faci del protagonista, l'Itamar, un personatge ple de curiositat per tot allò que l'envolta i també ple de dubtes davant les respostes amb què l'obsequien el fantasma, el conill, el barret màgic o altres elements animats d'entre els que apareixen en els sis contes del recull.
       La traducció d'Eulàlia Sariola manté la línia de relació gairebé umbilical que la traductora té amb aquesta llengua i la seva coneixença de la literatura hebrea, de la qual ha aportat fins ara, al castellà i al català, totes les obres traduïdes d'Uri Orlev, autor d'origen jueu resident a Israel, d'on és també David Grossman.
       Les il.lustracions de 'Les històries de l'Itamar', en color, malgrat l'edició en format de llibre de butxaca, tenen l'avantatge de ser reproduïdes, majoritàriament, a doble làmina. L'il.lustrador ha buscat reflectir la referència més àlgida de cadascun dels contes, i la troballa realista que fa el lector entre línies, fa que el caràcter surrealista dels relats trobi la seva justificació en alguna de les imatges. La més surrealista, la més sorprenent, és la de l'últim conte (pàg. 73) on l'Itamar, amb el barret de copa que protagonitza el conte —un barret digne d'una de les peces de vestuari que fa servir sovint Carles Santos en els seus muntatges escènics—, té sobre el cap gairebé un zoo amb el bestiari en què ha convertit el seu pare.

[Suplement Cultura diari AVUI, 30 octubre 2003]