Aquest blog recull l'hemeroteca de les crítiques de literatura infantil i juvenil publicades
en diversos mitjans per Andreu Sotorra des del 1989 fins a l'actualitat.
Per fer una cerca avançada per autor, editorial, títol, edat recomanada o temàtica,
utilitzeu l'aplicació personalitzada de la columna «Explora aquest blog»

El blog «La Saloquia» consta de dos apartats:

1) El que inclou les crítiques del 1989 al 2005, amb el contingut incorporat directament en el blog.
2) El que inclou les crítiques des del 2006 fins a l'actualitat amb el contingut dins el web de l'autor.
_____________________

20 d’agost del 2014

Entre el rigor i el divertiment

José Antonio Millán. ‘C. El petit llibre que encara no tenia nom’. Traducció de Quim Monzó. Il.lustracions de Perico Pastor. Col.lecció Sense Límits. Editorial Empúries. Barcelona, 2003. A partir 9 anys.

       Cinc anys després de la seva primera edició a Cercle de Lectors, la col.lecció Sense Límits, de l'Editorial Empúries, ha aportat al seu catàleg aquest petit àlbum il.lustrat que es mou entre el luxe i el gust exquisit. Val la pena, doncs, recordar-ne el que ja aleshores en vaig dir. No és la primera vegada que Quim Monzó accepta  —perquè m’imagino que s’ha de dir així— traduir novel.les o relats per publicar en col.leccions per a joves. Dos dels títols de Quim Monzó amb aquesta destinació han estat ‘L’autostopista’, tres relats de Roald Dahl (Empúries, 1994), i ‘Frankenstein o el Prometeu modern’, el clàssic de Mary Shelley (La Magrana, 1995). Una altra de les relacions de Quim Monzó amb la narrativa per a joves ha estat com a membre del jurat durant uns quantes edicions del Premi Ramon Muntaner, que convoca també Empúries i que forma part del cartell dels premis Bertrana.
       Aquesta vegada, “l’encàrrec” ha estat especial. Es tractava de reunir tres personatges d’una mateixa quinta: l’escriptor José Antonio Millán (Madrid, 1954), el pintor Perico Pastor (La Seu d’Urgell, 1953) i l’escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952). Tots tres han portat a terme una edició singular, de luxe ben entès pel contingut, partint d’un text que ja s’ha traduït a cinc llengües.
      El personatge principal del relat de José Antonio Millán és C., o dit d’una altra manera, el Contet, un conte personificat que ha vist la llum en una família il.lustrada i que es fa gran anant de visita a casa dels seus avis (uns altres contes) que viuen en un món de llibres, és clar, on és possible aprendre-ho tot, descobrir, discernir, triar i madurar.
       La pregunta és suggerent: “¿Què passa quan passa el temps i un llibre petit no creix?" (una mena de pregunta com és ara: ¿què vols ser quan siguis gran?). I el desenvolupament, extremament senzill però literàriament intel.ligent, va des del típic ‘Hi havia una vegada’ fins al ‘Fi’ de rigor. El recorregut (el viatge) converteix el relat en una mena de manual per aprendre a conèixer els llibres. I el Contet en qüestió passa per moments que juguen amb l’avantatge de la lletra impresa quan s’indica, per exemple, la cursiva o la negreta en una frase de model, o quan s’allunya dels llibres luxosos i enquadernats entre els quals vivia per conèixer l’àmplia varietat de llibres de les prestatgeries que no havia recorregut mai. Descobrir i fer amistat amb els diccionaris, els atles, un llibre xinés, els llibres de codis de lleis o els llibres de viatges és obrir els ulls al món (dels contes grans).
       A la versió original de José A. Millán i la traduïda de Quim Monzó s’ha adaptat l’il.lustrador Perico Pastor amb unes làmines que continuen personificant i més aviat humanitzant el personatge principal i, sobretot, els que l’envolten. Perico Pastor ha optat per figures amb perfils ondulats (molt pericopastorianes), amb detalls picarescos com el llibre-mestressa de casa que ve de comprar amb un cistell al braç, el llibre-aristòcrata amb bastó i mal de ronyons, el llibre-poeta de bigotis recargolats, el llibre-guàrdia urbà, el llibre-codi romà, l’edifici de veïns del llibre diccionari, o els llibres-tècnics que experimenten amb un vaixell en una banyera. Amb domini dels ocres i els blaus, amb imatges trencades o perfilades, amb una presentació de caplletres en cada capítol, sembla com si el trio d’autors hagués  treballat a una. Una mena d’exercici d’alta volada entre el rigor i el divertiment. I una demostració evident de com és possible fer llibres per a joves sense haver de recórrer als tòpics més tronats.


[Suplement Cultura diari AVUI, 10 abril 2003]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.