Manual del Bon i el Mal Crític

Faristol. Consell Català del Llibre per a Infants i Joves. Barcelona, núm. 46, juliol 2003.

      La revista Faristol és la publicació del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves. A un ritme de tres o quatre exemplars anuals, la revista ha experimentat una renovació, tan estètica com de contingut, en els últims mesos. I en l'apartat de difusió ha fet un salt de la ressenya a la crítica. Ara que estem immersos en un pim-pam-pum al voltant de la crítica literària, amb exabruptes i panegírics, insults i ensabonades dels uns cap als altres per intentar definir, o imposar, la idea de si tenim o no tenim crítica, si tenim crítics o ressenyadors, crítics que fan ressenyes, ressenyadors que fan crítica, crítics multiempleats o crítics a l'atur, el tema és oportú de tractar.
      El cas és que, en la secció autoqualificada de Crítica, de l'últim número de Faristol, es recullen uns setanta llibres, dels quals, en relació als d'autors catalans, n'hi ha molt pocs que se salvin de rebre alguna bastonada del seu criticaire. Fent una excepció, reproduiré algunes de les expressions de Faristol que defineixen l'estat de la qüestió.
      Diuen, entre moltes altres coses, els signants, en relació a les lectures que han fet: "És una llàstima que el text no assoleixi desenvolupar la idea de manera més precisa i cohesionada"; "Llàstima que la trama pren camins que s'allargassen i fan ballar el cap"; "Narrat amb un llenguatge fàcil i entenedor, però no per això exempt d'interès"; "Una lectura divertida amb poques novetats de concepte"; "Les frases breus estan mancades d'emotivitat i calidesa, al mateix temps que el ritme narratiu és poc fluid"; "Tot i que la narració és correcta i la lectura és amena, hi ha una sèrie de fets que no fan creïble la història"; "La narració, correcta i elemental, fa de bon passar, però li manca credibilitat"; "Es va desgranant una història que vol ser divertida, màgica, però que no va més enllà de l'absurditat"; "De fàcil lectura, la principal dificultat és recordar el cúmul de situacions"; "Llàstima que el final et deixa amb ganes de saber què ha passat"; "La història, tot i mantenir un to engrescador i esbojarrat, no acaba de ser prou versemblant"; "Un autèntic disbarat que comença pel mateix títol"; "La història està escrita amb correcció però els personatges són arquetípics"; "Un repertori de personatges i situacions que enfarfeguen la lectura"; "Un relat amb massa lliçons que més que divertir el lector l'aclaparen"; "En el plantejament de la història es troba a faltar un enfocament més modern"; "Personatges poc imaginatius, successos poc creïbles, casualitats massa miraculoses"; "Amb alguns diàlegs força aconseguits i d'altres no tant, l'autor narra una història poc creïble"; "El llibre no té gaire interès, la història és poc àgil i avorrida i l'autor no acaba de trobar-hi el to"; "Novel.la ambiciosa i interessant, però amb un discurs massa bonhomiós i simplista"; "L'argument queda embolicat amb un excés de descripcions"; "No ens trobem davant d'un llibre imprescindible tot i que resulta entretingut"; "La trama, desenvolupada amb lleugeresa, s'ennuega en algun punt"; "Un relat èpic d'una bona qualitat literària, potser amb massa punts i seguit que afeixuguen els paràgrafs"...
      I això només és una mostra. El farcit complet potser podria donar prou gruix, fins i tot, per elaborar un Manual del Bon i el Mal Crític. Tot i que, desenganyem-nos, ja és prou sabut que la tifa de la literatura, com la de la muntanya, no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó.
      Queda força clar que, a jutjar pel breu buidat que m'he permès fer de la revista Faristol, qui no té un all té una ceba. I això em porta a pensar  que, estant com estem, pel que sembla, enmig de tanta quisca literària, potser ens podríem estalviar el Consell Català del Llibre per a Infants i Joves —que edita Faristol—, subvencionat pel govern català i integrat per representants d'il·lustradors, llibreters, bibliotecaris, escriptors, editors, documentalistes i altres especialistes del país que, més que autoflagel·lar-se, potser, tot i no passar per alt la comesa de reflexionar, sí que, sobretot, haurien de difondre i prestigiar aquí, i fora d'aquí,  allò que és, o hauria de ser, la raó essencial de la seva existència.

[Suplement Cultura diari AVUI, 2 octubre 2003]