La veu del País Basc

Patxi Zubizarreta. L'anell d'en Mides. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il.lustracions de Mikel Valverde. Col.lecció Ala Delta. Edicions Baula. Barcelona, 2003. A partir 10 anys.

       Al País Basc, les històries de personatges fantàstics tenen un catàleg més que suggerent. Són personatges, és clar, nascuts de les profunditats boscoses, de les valls, de les corrents dels rius i dels temps eminentment rurals on les ombres de malastrugança, les formes dels troncs o les rugositats de les roques amagaven llegendes transmeses de generació en generació i fomentaven la imaginació. Personatges fantàstics que també tenen els seus cosins germans en altres regions, amb lleugers canvis de descripció, i que actuen si fa no fa com ells mateixos.
       El recull de contes de Patxi Zubizarreta, nascut a Ordizia, a Guipúscoa, sembla hereu d'aquesta tradició. No perquè inventi o recreï precisament personatges fantàstics de la seva terra sinó pel tractament que fa de les cinc històries explicades per cinc bèstioles que conviuen amb l'ésser humà: el poll, la marieta, l'aranya, la granota i la cigonya.
       Són cinc històries independents que s'uneixen per cadascun dels protagonistes que les explica i que al final es troben tots plegats per tornar a la seva destinació. L'autor utilitza en els seus relats diferents recursos propis de les històries fantàstiques. Les situa en espais físics determinats com les Bardenas, una comarca de Navarra; el bosc d'Irati; Zangoz, un poble navarrès inundat per unes riuades del 1787; la vall de Zaraitzu; Elkorreta; Orreaga; o el riu Aragoa.
       Malgrat que la veu arrenca del moment present, Zubizarreta fa que els seus personatges enllacin amb antics records o que repesquin antigues contalles que, a la vegada, pel seu contingut, busquen referents contemporanis. Un anar i venir en el temps que té també la seva influència en el llenguatge, adaptat en alguns moments al català pel traductor Pau Joan Hernàndez amb expressions que segurament busquen ser l'equivalent de les basques com és ara: "Trenta, quaranta, l'ametlla amarganta, pinyol madur, calla tu! Si no vols callar, nero-nero-nero! Si no vols callar, nero-nero-nas!"; o aquesta altra picada d'ullet que diu: "Ploreu, ploreu, ninetes, que el burro està malalt!".
       En el fons, les històries en boca (o en bec de les bestioles narradores, en alguns casos) són l'excusa per parlar d'una colla de petits amics que busquen la manera de passar el temps a l'aire lliure fent de les seves i, a la vegada, són les que cabdellen també el fil de la trama dels cinc contes. Precisament l'estructura que utilitza Patxi Zubizarreta fa que la lectura de 'L'anell de Mides', que podria semblar un recull per a primers lectors, requereixi, en canvi, un mínim de maduresa lectora.
       Mikel Valverde dóna vida als personatges amb uns apunts al llapis carbó, com si hagués anat confegint un bloc de notes, al mateix temps que feia la lectura del recull, i hagués anat deixant sobre les làmines els moments més il.lustratius de cadascun dels contes.

[Suplement Cultura diari AVUI, 14 desembre 2003]