La síndrome de Harry Potter

David Colbert. Els mons màgics de Harry Potter. Traducció de Jordi Vidal. Edicions B. Barcelona, 2002. A partir 12 anys.

Georgia Byng. Molly Moon i l'increïble llibre d'hipnotisme. Traducció de Josep Sampere. Il.lustració coberta de David Roberts. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 10 anys.

      No ho malinterpretem. Els dos llibres ressenyats en aquest article no imiten Harry Potter. Encara és aviat perquè això passi i prou temps tindrem per anar descobrint contes, narracions i novel.les nascudes sota la influència, més mediàtica que literària, de Harry Potter. De moment, la síndrome Harry Potter s'ha deixat notar en els criteris editorials que, com per art de màgia, han desenterrat les edicions de llibres de format singular, amb extensions de 200 a 300 pàgines per als lectors joves, i en cartoné.         
      Als dos títols ressenyats, podríem afegir-hi la sèrie de La Peggy Sue (Alfaguara-Grup Promotor), una noia amb ulleres màgiques que es mou per mons fantàstics; o pel format, al recull de contes explicats per Enid Blyton (Columna), que la seva filla, Gillian, ha recollit de quan li explicava la seva mare, d'infant, entre els cinc i vuit anys, amb una memòria admirable.
      L'estratègia és evident. ¿Quina mena de llibres ha posat Harry Potter a les mans de la població lectora jove? Doncs, contra totes les previsions i intencions, en temps de no lectura, han estat llibres gruixuts, en cartoné, de l'antiga escola. I ha funcionat. No pas sense fer-hi res. Simplement s'ha accionat una tremenda maquinària industrial i publicitària, acompanyada de resultats en borsa, que ha ajudat a fer descobrir una literatura de sempre en llenguatge d'avui.
      El qui ha posat el dit a la nafra en aquest aspecte ha estat David Colbert, un antropòleg, guionista de televisió i director literari. Colbert ha fet un llibre en una edició no autoritzada per J.K.Rowling (Edicions B), en el qual escodrinya els mites, les llegendes, els bestiari fantàstic, les referències literàries clàssiques i tots els ingredients que J.K.Rowling fa servir en els seus Harry Potter. Es podria ben bé dir que amb aquest manual sobre els secrets de Harry Potter, David Colbert fa un gran favor als qui mai no llegiran Potter i, en canvi, no només sabran tots els ingredients de la seva poció sinó que es poden fer passar per experts de la literatura més mediàtica dels últims temps. Ja no estaria tan bé que David Colbert hagués posat a l'abast de crítics una eina per pedantejar, i encara pitjor que, sense voler-ho, hagués escrit un manual per ajudar els que, com deia abans, es preparen, inconscientment, és clar,  per escriure succedanis de Harry Potter.
       Una altra cosa pretén l'edició de Molly Moon, que és presenta com el personatge femení que li ha de fer l'aleta a Harry Potter, però en clau d'hipnotisme. Ens trobem davant la primera novel.la de Georgia Byng que surt disparada amb alenada de bestseller, o d'operació mediàtica, perquè diuen que es publicarà, de moment, en 25 idiomes, i fins i tot ja es parla de cinema, de la mà del mateix productor de Harry Potter. La protagonista també és òrfena i, com és lògic, viu en un miserable orfenat, i un dia fa una troballa extraordinària a la biblioteca del poble: un manual d'hipnotisme. Alguna cosa deuen tenir els personatges orfes que s'han anat repetint en el llarg dels temps, en clau més bleda com el cas d'Annie, o en clau més trapella, com el cas Oliver Twist, de Charles Dickens. El que queda clar és que continuem trobant-nos davant de registres i personatges ja vistos, mentre ens anem oblidant de clàssics com el mateix Dickens, o Roald Dahl o Michael Ende, entre molts altres. Molly Moon encara és jove i, de moment, el seu primer llibre hipnotitza només de mirar-ne les cobertes que Cruïlla ha presentat en un platejat que et deixa flaix si te'l mires sota un llum.
 
[Suplement Cultura diari AVUI, 12 desembre 2002]