El gat ha atrapat la lluna

L'atrapallunes. Conte del sud de l'Àfrica. La torre de la donzella. Conte turc. Versió de Ramon Girona. Il.lustracions de Carles Porta.  i Rebeca Luciani. Col.lecció Contes d'Arreu. Publicacions Abadia Montserrat. Barcelona, 2003. A partir 7 anys.

Asha Miró. Les dues cares de la lluna. Fotos d'Anna Soler Pont, Mikele López i Francis Waghmare. Col.lecció Orígens. Edicions La Magrana - RBA. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

       Quan a diverses regions de l'Àfrica es veu un eclipsi de nit, la gent del lloc acostuma a dir que el gat ha atrapat la lluna.  Al Bòsfor, entre els mars Negre i de Màrmara, hi ha una illa que té un far que la gent d'Istambul anomena la torre de la donzella i que explica la història de Nuray, que vol dir clar de lluna. A l'Índia, a Kolpewadi, Asha ha trobat una germana gran que també es diu Asha, i ha trepitjat la terra de Shaha on un dia es van escampar les cendres dels seus pares, i hi ha descobert les dues cares de la lluna.
       Podríem fer la prova d'endevinar entre allò que sembla que és llegenda o allò que sembla que és un reflex de la realitat. I encara més, entre allò que sembla que és ancestral d'allò que sembla que és d'avui mateix. Els dos àlbums de la col.lecció Contes d'Arreu s'afegeixen a una sèrie de finestres il.lustrades i obertes a les cultures més allunyades (¿o caldria dir, potser, més en contacte, a causa de la immigració?). La versió catalana compleix amb dues funcions: la de donar a conèixer el conte o la llegenda, tal com s'explica en el seu lloc d'origen, i situar també el relat en el seu punt geogràfic. Una doble funció que té a la vegada una doble destinació lectora: la del que desconeix la cultura de la qual parteix el conte i la del que s'hi identifica pels seus propis orígens.
       D'una manera o d'una altra, anant-hi directament a la recerca, o a través de la imaginació, els orígens són la gran incògnita. Mentre uns el busquen entre cràters a Mart, uns altres toquen de peus a terra i es conformen amb el seu racó de món. En el cas d'Asha, el primer relat va obrir un interès col.lectiu prou conegut. Un interès que l'ha portada a fer un segon viatge a l'Índia, a desfer malentesos del primer, a redescobrir els seus orígens de debò i a fer-ne un segon llibre i un documental televisiu.
       La segona crònica d'Asha revela fets inèdits dels seus orígens que el documental no recollia. A la vegada que rectifica, en un gest d'honestedat divulgativa, aspectes de la seva infància i la seva vida a l'Índia fins als 6 anys que anteriorment li havien estat amagats per l'orfenat. Però Asha se n'ha sortit, en una mena de periple detectivesc, ajudada d'algunes persones de la regió on va néixer i d'altres d'aquí, i ha trenat tots els fils que fa uns anys li devia semblar impossible de trenar. Com en el cas de 'La filla del Ganges', no es tracta d'una novel.la sinó d'una crònica de la realitat, de la d'ara mateix, d'un personatge que ha crescut i s'ha educat aquí entre molts altres joves d'aquest últim quart de segle.
       I si bé és cert que tothom té una història per explicar, la d'Asha ha sobresortit per dues raons: una, perquè ha entroncat amb la dèria de la recerca universal dels orígens que mou l'ésser humà. I l'altra, perquè ho ha fet en un moment que una part de la societat viu pendent d'una adopció, com a pares o com a fills. Per això, 'Les dues cares de la lluna', el segon llibre d'Asha Miró és, com el primer, un relat que els adolescents entendran molt bé, malgrat que la ficció, ni que no ho sembli, s'hagi convertit en estremidora realitat.

[Suplement Cultura diari AVUI, 11 març 2004]