Arribar, hipnotitzar i moldre

Georgia Byng. Molly Moon i l'increïble llibre d'hipnotisme. Traducció de Josep Sampere. Il.lustració coberta de David Roberts. Editorial Cruïlla (també a SM en castellà). Barcelona, 2002. A partir 10 anys.

      El producte és elaborat amb tot el que cal per fer carrera: l'edició en tapa dura i amb efecte fluorescent perquè tinguis la sensació que et pot hipnotitzar; un argument amb referències d'altres productes que han fet fortuna; un llançament a vint-i-tantes llengües abans de ser distribuït; i l'anunci d'una pel.lícula (la mateixa productora de Harry Potter) per assimilar-lo a productes que han tingut bona premsa en els últims anys.
      Feia dies que en llegia el títol: 'Molly Moon...', 'Molly Moon...' ¿No tindrà alguna cosa a veure amb 'Molly Bloom', la 'Molly Bloom' de James Joyce? ¿O no serà pas parenta de l'autor Michael Molloy que escriu sobre bruixeria? No, no hi té res a veure, qualsevol relació entre James Joyce, Michael Molloy i Georgia Byng és simple imaginació.
       Més sospites: ¿una protagonista òrfena?, ¿un orfenat ple de ronya i mala gent?, ¿una gossa que acompanya Molly? Em sona... Ara que vivim temps de nostàlgia i les televisions fan clàssics de naftalina i els teatres les imiten —en parlava aquí un altre dia—, fa poc es va revifar 'Annie' al teatre: una protagonista òrfena, una gossa amb dots d'actriu —per cert, que diu que era "el" Trasto, mort de ficció, a 'El cor de la ciutat'—, i un somni americà.
       Tots aquests mals pensaments m'han anat assaltant, almenys, fins a les 60 primeres pàgines del llibre de Molly Moon que en té, en l'edició catalana, 349 amb un cos de lletra agraït. Ens trobem, doncs, davant d'un producte similar a Harry Potter, pel llançament, però que, pel contingut, s'assemblen com un ou i una castanya. A 'Molly Moon', la protagonista no té poders màgics i tot el que li passa és per casualitat. Hipnotitzar per aconseguir el que es vol, gràcies a un manual que té els secrets per fer-ho.
       A 'Molly Moon', si l'autora es deixés anar, tothom hipnotitzaria tothom. Les úniques referències clàssiques són les de l'orfenat, on els adults són molt, mooolt dolents, i els petits són bons, mooolt bons, i l'argument s'adapta a la vida actual. Ah, i acaba pels volts de Nadal, que en cinema sempre permet efectes nevats.
      Calen moltes taules per viatjar sola, amb 10 anys fets, en un vol a NY i sortir-se'n per art de màgia (o d'hipnoptisme, en aquest cas) i per viure una aventura de nassos amb tres protagonistes: la Molly Moon, el seu amic Rocky, i el fals i maligne professor Nockman, i la gossa, és clar.
       No desvelaré els misteris de l'aventura ni l'ambigüitat típica entre allò que pot ser un somni, un joc d'hipnotisme o un simple divertiment de l'autora, Georgia Byng, que, per cert, ha fet el salt estel.lar a la literatura de pistrincs llargs amb el seu primer llibre. Arribar,  hinoptitzar i moldre.
       És la mateixa autora qui, cap a la fi de Molly Moon, diu, en una moralitat que sembla que tapi la filosofia de tenir calés al preu que sigui per anar pel món i, sobretot, per NY: "El llibre d'hipnotisme li havia ensenyat [a Molly Moon] que tenia la facultat d'aprendre qualsevol cosa, sempre que hi posés els cinc sentits."
       Però, en aquesta novel.la, més que l'hipnotisme i la moralitat de l'autora, hi té més força l'aventura, amb intel.ligència esmolada de la Molly, els robatoris, la intriga, les persecucions, i altres recursos de literatura de gènere infal.libles que fan que  'Molly Moon' prengui volada a partir de la segona meitat del llibre. ¿Una Molly Moon? Sí, gràcies. ¿Però, i si hipnotitzéssim Georgia Byng perquè no ens castigui també amb set llibres? Si hi poséssim els cinc sentits, com Molly Moon, potser fins i tot aconseguiríem que Harry Potter s'aturés a mig camí.

[Suplement Cultura diari AVUI, 30 gener 2003]