Esperiències amb gossos i altres bèsties

Dacia Maraini. Històries de gossos per a una nena. Traducció de Joan Armangué. Il.lustracions d'Àngels Ruiz. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 9 anys.

      Aquest és l'únic llibre adreçat a infants que té Dacia Maraini (Florència, 1936), una autora d'origens sicilians per part de mare i anglesos per part de pare. Després de viure un temps al Japó es va establir a Roma i es va dedicar a col.laborar en revistes i a escriure poesia i obres de teatre. Per això, un recull de contes com aquestes històries bàsicament canines tenen un interès especial perquè representen la incursió exclusiva que fa una autora poc avesada a utilitzar un llenguatge per a lectors primerencs.
      La veu que fa servir l'autora és d'una persona ja gran, o com a mínim que ha superat la seixantena, que parla a la seva filla, néta o neboda. Una veu que gairebé sempre detecta en literatura una certa nostàlgia de l'autor o autora que l'empra, en relació al món que reflecteix en la seva obra. I una veu que també corre el perill de deixar-se vèncer pel record que vol imprimir.
       Per això, amb l'excusa d'aquestes històries de gossos, de gossos que l'autora diu que ha conegut al llarg de la seva vida, Dacia Maraini infiltra també petites vivències personals relacionades amb la seva trajectòria familiar o professional: la sortida d'una estrena de teatre, una amiga pintora de joventut, un notari veí de casa, la recollida d'un gos perdut, una sortida de casa per anar a recuperació de gola, la trobada amb un cadell en baixar les escombraries al contenidor, el gos d'un amic veí... i les vivències són tan de flaix i es fan tan curtes que l'autora es veu obligada, al final, a tancar el recull amb tres contes amb animals que no són gossos: un cavall d'un circ, dues llúdries d'un amic caçador i un ocell que vola de visita a la finestra.
       El tret comú del recull és la senzillesa del llenguatge i, a la vegada, la simplicitat de cadascun dels contes. L'autora no fa gaires filigranes per tintar el recull, per exemple, de realisme màgic, de surrealisme, de fantasia, i ni tan sols d'una fervent imaginació. En té prou amb limitar-se a explicar la seva experiència amb cadascuna dels animals, però fent-ho de tal manera que els protagonistes prenen un relleu que dóna força a la història, a vegades amb un xuclador que centra l'interès del lector com és ara aquest reclam: "Aquesta història tracta d'un gos petit que tenia les potes tortes". O aquest altre: "Al pis de sota casa hi vivia un notari que tenia una gosseta molt elegant, petítissima, que es deia Joia. La joia es movia com una model d'alta costura, remenant els malucs i luint airosament la cabellera rossa."
       La traducció de Joan Armangué manté el que ja marca el rerefons de l'original i ho fa amb un llenguatge que llisca suau, com si no volgués destorbar la veu de l'autora que continua explicant una part petítissima de la seva experiència. Les il.lustracions d'Àngels Ruiz, dominades per taques fosques, un recurs que dóna molt de joc a l'hora de fer de suport visual de contes d'animals, fan ús d'un traç de dibuix llis que va situant cadascun dels protagonistes. La coberta resumeix la intenció de l'autora: parlar d'una desena d'animals que han format part de la seva vida. I el resultat és una làmina que ben bé podria ser una versió moderna dels músics de Bremen si a Dacia Maraini li hagués agafat per incloure un element musical en els seus contes. La col.lecció on s'ha publicat aquest recull es recomana a partir de 9 anys, però tant la temàtica com l'estil el fan accessible per a una edat inferior, sobretot perquè els personatges que utilitza tenen l'interès garantit dels lectors més joves.

[Suplement Cultura diari AVUI, 24 octubre 2002]