La guerra com a retruny de fons

Antoni Garcia Llorca. El rei dels senglars. Il.lustracions de Tha. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2003. A partir 12 anys.

       En el moment d'aparèixer aquesta novel.la d'Antoni Garcia Llorca (Barcelona, 1971), l'últim premi Vaixell de Vapor, l'autor estava a punt d'obtenir també l'últim premi Folch i Torres, amb 'Història d'un cap tallat', que ara ja és en premsa. Aquest nou lliurament parlarà d'una vall que compta amb una nova segadora. I atenció al que s'anuncia: una noia de la vall perd el cos i viu la resta de la vida només amb el cap. L'autor s'apressa a aclarir que la història no és "cruel" i que recull la mitologia de les dones d'aigua.
      Antoni Garcia Llorca ha entrat sempre amb les seves novel.les en diferents motius històrics o llegendaris: a mig segle XIX en temps de bandolers, al Montseny ('Ulls d'ocell'); al món marítim de la deessa Lluna i Posidó ('Tiny de llum de lluna');  a l'Edat Mitjana, quan els ungüents feien poderosa una arma ('Espasa de constel.lació'); a l'illa d'Ítaca, amb l'Odissea ('Ulisses, el corb'); o a les entranyes boscanes de l'home llop ('La mala bèstia').
      La recreació del paisatge, la natura, la història i la llegenda és la característica principal de la línia que ha seguit l'autor en les seves novel.les publicades, gairebé totes, per haver obtingut algun premi (dues vegades el Vaixell de Vapor, dues vegades el Folch i Torres; i una vegada: el Guillem Cifre de Colonya, el Joaquim Ruyra, el Ciutat d'Olot i el Cavall Fort, a més d'un Serra d'Or).
       A 'El rei dels senglars', l'autor situa l'acció a les acaballes de guerra civil, en una vall, amb un element fantàstic (el rei dels senglars), que adjudica a l'imaginari d'un dels protagonistes (en Mon, un pastor cec) i amb uns personatges que permetin al lector extreure'n un parer objectiu, dos adolescents (el fill de l'amo i el del masover) que són testimonis de l'absurditat de la guerra.
       En aquesta novel.la, té més pes la pròpia aventura que no pas l'argumentació històrica o fins i tot la de l'element fantàstic. Diria que el recurs històric és més una excusa al servei d'allò que l'autor vol retratar: la lluita constant entre quin dels dos bàndols té la raó, si és que algun en té cap. I és aquesta opció narrativa la que fa que l'autor es confiï més del compte en el pretès coneixement que el lector més jove pot tenir de segons quins personatges. Per a aquell a qui s'adreça el primer nivell de lectura, la guerra civil ja és prehistòria del tot (gairebé dels besavis), i no disposa dels recursos per distingir què representa un personatge "falangista", un "moro" de l'exèrcit "nacional" o un capellà que juga un paper d'intermediari entre els dos bàndols.
       Aquesta opció té avantatges, és clar: la seva lectura estimula la interrogació, la investigació i la pregunta, sempre que hi hagi qui la pugui respondre. És a partir d'aquí que em sembla que si la generació que ja no ha viscut la guerra civil en parla, tenint en compte que recorre a la memòria col.lectiva i no al testimoni personal, no pot prescindir de pensar que s'adreça a lectors que avui en dia saben molt bé què significa el moviment dels caps rapats, però saben molt poc que significava fa setanta anys el moviment falangista. I prou sabut és que la literatura no compta amb un suport històric, des de l'àmbit acadèmic o familiar, gaire aclaridor en aquest aspecte. Per això, 'El rei dels senglars' fa molt bé també de no limitar-se a ser una novel.la de la guerra civil sinó una novel.la al voltant de la guerra, que, més pròxima o més llunyana, sí que és, malauradament, d'un temps cap aquí, un motiu de reflexió social.

[Suplement Cultura diari AVUI, 18 març 2004]