La mort de la mare explicada als primers lectors

Eduard José. La Júlia té un estel. Il·lustracions de Noemí Villamuza. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera. Barcelona, 2000.  A partir 7 anys.

        La mort sempre ha estat una temàtica difícil de transformar en literatura quan l'autor és conscient que el seu text ha d'arribar a primers lectors. Per això té un mèrit doble quan la intenció s'adiu amb el bon resultat. I per això, també, segurament, el jurat del premi més petit que existeix en català —vull dir més petit per la seva destinació i extensió-, el premi Comte Kurt de la Galera, l'ha distingit amb el guardó de l'últim any.
        'La Júlia té un estel' viu amb una delicadesa especial la mort de la mare, de la mà d'una petita protagonista de cinc anys, i ho fa amb el recurs de la mentida que no fa mal, de la innocència que ajuda a madurar i de la fantasia com a sortida a allò que no s'entén.
        Hi ha tres elements importants que lliguen el breu (el Kurt, que diu el premi) argument de 'La Júlia té un estel': El secret que no ha de ser desvelat fins a una certa edat pactada amb la mare abans d'emprendre el llarg viatge; l'existència de l'element (l'estel) que fa realitat el somni; i el desig de fer-se gran per poder compartir el secret amb el pare.
        I aquests tres elements —una novel·la de 1.000 pàgines segons en quines mans, com veieu— troben el seu crestall per madurar en no gaire més de mitja dotzena de folis. L'autor, conegut més aviat per les seves sèries policíaques, sorprèn amb aquesta peça de gourmet i aporta un conte de caràcter universal que, com l'estel de la Júlia, es mereixeria un salt a l'espai literari.
        El conte que podran llegir els primers lectors (adults "primers lectors" inclosos) només em suggereix un dubte: ¿Entendran els més petits el que s'amaga darrera de l'estel de la Júlia? ¿Sense l'explicació posterior d'un adult, el conte compleix la seva finalitat d'introduir el tema de la mort en la literatura per als més petits? Les respostes, lògicament, poden ser moltes, potser tantes com nivells de lectura i lectors hi hagi, i tantes com les circumstàncies de la pròpia experiència dels receptors.
        Els recursos perquè d'una manera o altra es compleixin els objectius hi són. Només cal aprofitar-los, segons quina sigui cada situació. I dic això perquè l'autor inicia el conte fent una presentació del personatge sense que, de moment, es vegi per on aniran els trets: "Diu la Júlia que quan la Lluna sigui gran empaitarà conills per la muntanya". De seguida, però, l'autor recorrerà a la tradició infantil de compartir el cel amb la mort i l'estel li serveix de recurs científic en una literatura agnòstica que s'apropia de la tradició oral: quan algú es mor —diu la tradició— se'n va al cel.
        Al marge de l'aspecte literari, les il·lustracions de 'La Júlia té un estel' es mereixen una referència a banda. Exceptuant la coberta, que vol fer-se simpàtica amb els lectors, però que és la que més s'aparta del contingut profund del conte, la resta de les làmines juguen amb tons pastosos i reposats, bonhomiosos i que tenen un to creixent d'expressivitat d'acord amb el mateix to creixent de profunditat que conserva el text. Són especialment remarcables les làmines de les pàgines 15, 21 i 23, en les quals els primers plans obliguen la il·lustradora a filar prim perquè la deformació dels rostres no perdi el grau de plasticitat creïble.

[Suplement Cultura diari AVUI, 23 novembre 2000]