Testimoni contra el règim talibà

Latifa. El rostre robat. Ser una noia de vint anys a Kabul. Col·laboració de Xekeba Haiximi. Traducció del francès de Mercè Ubach. Col·lecció Columna Textos. Columna Edicions. Barcelona, 2002. A partir 14 anys.

      A causa de la guerra dels Balcans, l'any 1994, Columna ja va publicar la traducció del francès d'El diari de Zlata, de Zlata Filipovic. En aquella ocasió, la jove autora tenia entre 11 i 13 anys, vivia a Sarajevo, i va escriure un diari que reflecteix el drama de la guerra. Va ser una periodista del Figaro Magazine (Christiane Rancé) qui va recomanar la publicació d'aquest document a l'editor francès Bernard Fixot.
      En aquell moment, quan Europa despertava d'un somni de cinquanta anys de falsa estabilitat després de la Segona Guerra Mundial, les comparacions del diari de Zlata amb el diari que entre el 1942 i el 1945 va escriure d'amagat a les golfes de la casa d'Amsterdam, Anna Frank van ser inevitables. ¿Es podien repetir gairebé els mateixos fets mig segle després?
      Ara, una altra traducció del francès aporta un testimoni similar. També per iniciativa d'una periodista, aquesta vegada de la revista Elle, una noia afganesa de Kabul s'ha convertit en autora d'un documental que, contràriament al cas de Zlata i Frank, no és un dietari estricte sinó un documental, un assaig periodístic —la passió de Latifa— que adopta aquest nom fals perquè, en el moment de publicar el llibre, encara en temps d'opressió dels talibans, va haver d'amagar la seva identitat.
      Latifa, amb la seva mare, una metgessa afganesa privada de poder exercir la seva carrera, i una part de la seva família, va fugir a París. Allà les van acollir les periodistes d'Elle (sobretot, Marie-Françoise Colombani), a més de responsables de l'associació Afganistan Lliure, que convida els lectors a ingressar donatius per l'Afganistan [afghanlibre@hotmail.com]. La missió de Latifa davant les institucions a París i davant el Parlament Europeu va ser un dels primers testimonis contra el règim talibà.
      El llibre 'El rostre robat', de Latifa, relata l'etapa d'adolescència de l'autora a Kabul, quan tenia entre 16 i 20 anys. Latifa, que es preparava per ser periodista quan el règim dels talibans li va avortar els projectes com a dona lliure, és un testimoni d'una adolescent que no ha conegut la pau. I per això, el seu relat, manté un interès especial perquè, fugint de les imatges televisives del conflicte de l'Afganistan, aporta una visió des del món tancat a casa de Latifa, de moltes de les privacions, de les prohibicions i de les indignitats que els talibans van infligir a la població.
      Latifa ha de renunciar als estudis, als vestits, al cinema, a la música, al maquillatge, als pòsters, a la televisió, a la llibertat. I ho fa entre el 1996 i el 2001. Ahir mateix. Passa de vestir amb texans, brusa i vambes a haver-se d'amagar dins d'una burka i veure el món a través de la reixeta. Viu l'horror en plaça pública de veure com la policia religiosa talla els dits a una noia perquè s'havia pintat les ungles. O viu l'assassinat d'un noi de quinze anys del seu barri que havia reunit uns amics a casa per veure d'amagat una pel·lícula de vídeo. Són només dues de les imatges més estremidores.
      Aquest és un llibre que no cal recomanar ni incloure en cap llista de lectures obligatòries. Només cal que el deixeu damunt la taula. Correrà sol. Els lectors adolescents hi trobaran de seguida una veu que reconeixeran i amb la qual s'identificaran. Coneixeran com és l'Afganistan al marge de les imatges més recents que la televisió ha escampat arreu del món. Entendran què és la por, la humiliació, la incapacitat de reaccionar davant del botxí i de sentir-se oblidat de tothom. I també descobriran com es pot canviar el rumb del món només amb un testimoni escrit valent i decidit.

[Suplement Cultura diari AVUI, 14 març 2002]