Poesia i vents de l'Empordà

Josep M. Sala-Valldaura. Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2002. A partir 10 anys.

Màriam Serrà. Els gronxadors de la mar. Pròleg d'Albert Jané. Il·lustracions d'Anna Mongay. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2002. A partir 10 anys.

      Al costat d'autors com Joana Raspall, Miquel Desclot, Josep Francesc Delgado o Lola Casas, entre altres, que han escrit poesia amb voluntat d'arribar principalment a primers lectors, cal tenir en compte el paper de Josep M. Sala-Valldaura que hi ha reincidit en diverses ocasions.
      La més recent és aquest recull publicat a La Galera, 'Disfresses', que es divideix en sis parts monogràfiques que es caracteritzen per un hàbil joc de llengua que no desencantarà ningú. "Els poemes són com disfresses", diu Sala-Valldaura en el pròleg del recull, afirmació que justifica també el títol del llibre.
      I amb aquest joc de disfresses, doncs, l'autor sintetitza tot allò que vol suggerir amb un vers com aquest: "Vols fer un set? / No beguis aigua". O condensa la música de la fonètica en un altre com aquest: "Els estris i eines / desitgen fer feines;/ els fòtils més fútils/ fins volen ser útils." I, si no, aquest embarbussament: "Nyonya de nyec,/ nyic-i-nyac de nyèbits,/ nyap i nyanyo:/ poesia de nyigui-nyogui./" I encara aquesta ironia: "He vist un noranta-nou innocent".
      És només una petita mostra del treball de llengua que poetes com Sala-Valldaura destil·len en reculls com 'Disfresses' que són tan fàcils de llegir que només cal passar-hi els ulls. Això sí, per tornar-hi una altra vegada i no deixar-te enganyar pels paranys que para l'autor amb volguda bona fe i perquè extreguis de la primera lectura senzilla tot allò que pot enriquir els que s'hi enfronten per primera vegada.
      No gaire lluny de la poesia de Sala-Valldaura trobem aquesta primera novel·la brevíssima, 'Els gronxadors de la mar', per a lectors joves. La seva autora, Màriam Serrà, és nascuda a Barcelona (s'autodefineix santsenca), però no amaga la seva adopció empordanesa. Per això, aquest relat és un relat de vora mar, amb tramuntana, paisatge, olors i colors de l'Empordà.
      I dic que està gaire lluny de la poesia perquè Màriam Serrà ha optat per una prosa nítida, gairebé poètica, no deixant-se emportar per l'ham de l'argument ni dels personatges que ha fet servir dosificadament i amb mesura per descriure sensacions, impressions, records que sonen i se senten com a propis en molts casos, com sorgits dels fons d'un cargol de mar posat a l'orella.
      A la vora de la mar (un espai encara possible un cop perduda la vora del foc), s'hi expliquen històries de tant en tant. Com aquesta que narra la vida misteriosa i fantàstica del petit protagonista, fill de pescadors, i que beu de les fonts tradicionals, de la llegenda de l'Empordà i d'allò que en diu la cançó quan afirma que "hi ha un pastor i una sirena".
      Aquests "gronxadors de la mar" de Màriam Serrà devia fer molt de temps que devien somniar desperts fins a aparèixer escrits. Un inici de l'autora en la narrativa per a joves gairebé necessari que sens dubte tindrà continuació en noves aportacions.

[Suplement Cultura diari AVUI, 7 març 2002]