Entrar per la vista

Anke de Vries. En Quico és un mico. Traducció de Mariona Vilalta. Il·lustracions de Lluís Filella. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 5 anys.

Joan Armangué Herrero. El monstre dels pets. Il·lustracions de Christian Ynaraja. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

       Les edicions de llibres per als primers lectors mantenen alguns ingredients inalterables: cos de lletra gros, il·lustracions de color, argument senzill, llenguatge entenedor... Aquests dos títols en són una bona mostra. Es tracta dels contes en suport paper que arriben a les mans dels qui no només han de passar fulls entre els dits sinó que han de combinar la lectura visual amb la lectura textual. Són, doncs, llibres essencials per garantir la continuïtat en la lectura. Per això cal buscar atentament allò que s'amaga darrere dels elements convencionals per arribar a la seguretat que ni autors ni editors intenten vendre bou per bèstia grossa.
       Un bon recurs és prescindir dels títols. Generalment, els títols cauen gairebé sempre en l'anècdota més simple (editors, sobretot, i també autors, hi tenen una debilitat); amb el joc lingüístic (Quico i mico); amb la paraula cridanera per qüestions culturals (monstre i pets).
        Si aconseguim prescindir d'aquesta referència, un altre bon recurs és no prendre's les il·lustracions de coberta per les més identificatives ni del conjunt de l'obra de l'il·lustrador ni de tot el que dóna de bo cada conte. Les il·lustracions de coberta d'aquests contes intenten, precisament, assegurar el tret i tendeixen a la imatge efectiva a l'hora d'entrar per la vista.
       Finalment, una repassada per les pàgines dels llibres comencen a situar el lector si l'il·lustrador ha transcrit les seves impressions de la lectura. I, definitivament, la recerca de la guspira literària ho situa tot en el nivell desitjat de llibre recomanable per a segons quina franja de lectors.
       'En Quico és un mico', de l'escriptora holandesa Anke de Vries, té aquesta guspira ben entrat el conte, quan la protagonista descobreix un nou amic, en Quico, cec, amb unes facultats que, a base d'experiències, són cada vegada més extraordinàries.
       A 'El monstre dels pets', de Joan Armangué, professor de català a Càller, la guspira s'endinsa en el gènere de la intriga i és la que, durant tota la trama, arrossega el lector per la incògnita de la fortor i de les malifetes del personatge que l'origina.
       'En Quico és un mico' aprofundeix en els llaços d'amistat: l'amiga que se'n va a viure a un altre lloc, el nen cec, els valors que es descobreixen en una nova amistat... 'El monstre dels pets' aprofundeix en l'esmolet de la imaginació, en l'agudesa de la investigació, en la pàtina de l'humor.
       Per arrodonir tots aquests objectius, Lluís Filella opta a 'En Quico és un mico' per unes il·lustracions de referències clàssiques i locals, tenint en compte que els camps holandesos es transformen en horts i vés a saber quina població dels Països Baixos es converteix en Flix, per qüestions d'adaptació. En canvi, a 'El monstre dels pets', Christian Ynaraja beu de les fonts de la il·lustració de còmic, amb alguna de les làmines tintada de blau on el fosc alimenta el misteri. Un conte i l'altre compleixen a la perfecció els seus objectius, sempre que els primers lectors tinguin els canals adequats per arribar-hi.

[Suplement Cultura diari AVUI, 7 desembre 2000]