Classicisme i fragilitat

Maria Àngels Bogunyà. Temporal a l'illot Negre. Il·lustracions de Manuel Ortega. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 9 anys.

        Si alguna característica té la novel·la de Maria Àngels Bogunyà, 'Temporal a l'illot Negre' (Premi Vaixell de Vapor, 1999) és que trenca amb l'esquema del que entenem com a "aventura". Ni les pistes de "temporal" ni les del mateix "illot Negre" han de fer pensar que el relat conduirà els lectors per un tobogan d'animades peripècies. En realitat, la història que explica l'autora podria ser molt ben bé que es desenvolupés en un desert, una cadena de muntanyes o un laberint urbà, canviant-ne els elements, esclar, perquè l'aventura autèntica rau en l'interior del que pensen i fan o deixen de fer els personatges.
        La situació en el mar, doncs, és tan convencional —amb totes les distàncies que admet aquesta apreciació— que fa que la novel·la aguanti el desenvolupament de la trama pel seu propi pes. No cauré en la trampa de dir si un argument i un fil narratiu extremadament literari és allò "més o menys adequat per a lectors d'una determinada franja d'edat". Prou voltes hi deu donar l'editor quan es troba amb una novel·la com aquesta a les mans, premiada per un jurat garantidament objectiu, i sense saber ben bé quina consigna ha de passar als venedors perquè la cadena de distribució no es trenqui —(la contracoberta ho detecta: "¿Qui sap què se n'ha fet d'en Tom i la barca? ¿Quin sentit tenen el quadre, les monedes..? ¿Hi ha realment un galió enfonsat al fons del penya-segat...?")—. I està bé que, enmig de tanta unidireccionalitat editorial, regni també el desconcert, és a dir, l'obra feta a consciència (o potser inconscientment, sense pensar en els lectors als quals es destinarà).
        Els elements estan traçats des del principi: temporal, illot, barca i navegant perduts, un quadre, unes monedes, una heroïna, i un galió enfonsat, que tant pot ser real com de llegenda. Però tot plegat barrejat en un ambient quotidià on el més important de la història bascula entre la tragèdia i l'afany de superació personal.
        L'autora agafa l'argument de 'Temporal a l'illot Negre' amb pinces, com si li fes por que se li pogués trencar a les mans. I ho fa estirant el llenguatge entre les imatges líriques, mesuradament dins del text, i els cops de misteri que deixen amb l'alè suspès el lector. Això fa que la lectura hagi de ser atenta perquè no tot queda explicat i encaminat sinó que la trama exigeix un "caminar plegats".
        Com que no hi ha novel·la sense sorpresa, la de 'Temporal a l'illot Negre' és tan essencial que es mantingui en la incògnita fins que el lector no la trobi que ni una ressenya ni aquest comentari en poden parlar massa obertament. En tot cas, es pot afegir que els personatges principals de la novel·la de Maria Àngels Bogunyà desprenen la força d'alguns dels millors personatges clàssics i la fragilitat d'alguns dels personatges contemporanis més apreciats pels lectors.
        Les il·lustracions d'aquesta edició vigilen també de no desvelar més de l'imprescindible i inciten a la investigació lectora. L'autor de les imatges s'ha protegit de les imatges difuminades, simples traços que insinuen els personatges i el paisatge de 'Temporal a l'illot Negre'. La coberta i la contracoberta sembla que situïn la trama en una costa aturada en l'espai del temps. Si bé els noms dels personatges i alguns elements atmosfèrics són molt clars, l'argument no té gaires dificultats per travessar  altres referències culturals. Com els bons temporals, el d'aquesta novel·la es fa apreciar quan ha passat del tot.

[Suplement Cultura diari AVUI, 12 octubre 2000]