Engany i buidor

Roddy Doyle. La venjança dels mofetes. Traducció d'Armand Carabén. Il·lustracions de Brian Ajhar. Columna. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

      No sabria dir on rau l'interès d'aquest conte que, un cop llegit i rellegit, no m'ha interessat gens, tret d'algun moment en què l'autor dispara amb un tret d'ironia, suposo que irlandesa. ¿Ens trobem davant l'oportunisme de publicar un conte de l'autor de la novel·la bestseller  'Una estrella que es diu Henry'? ¿O influïts per l'aura d'un novel·lista que ha vist adaptades algunes de les seves obres al cinema per Stephen Frears? ¿O amb un relat del guanyador al seu dia del Booker Prize, per 'Ha, ha, ha'? ¿O amb l'autor de films com 'The Commitments', 'Cafè irlandès' o 'La camioneta'?
      Bones novel·les i excel·lents versions cinematogràfiques a les quals 'La venjança dels mofetes' —potser malaraudament pensada per a joves— fa un fals favor. Però, ai, les febleses! El llibre en cartoné i les il·lustracions interiors sense acolorir, amb el text enquadrat en marcs, fa que tot plegat tingui la capacitat de retornar al valor del llibre amb lletra grossa i acompanyament visual. Un encert editorial, doncs, que es mereixeria un text millor o, com a mínim, que apuntés més amunt el llistó de la capacitat interpretativa i reflexiva dels primers lectors als quals s'adreça.
      'La venjança dels mofetes' són uns éssers diminuts i invisibles perquè es metamorfosen en el color que tenen més a tocar i només parlen amb els gossos per tal de negociar-hi l'assumpte de venda de les tifes, paraula gairebé estrella del conte. L'ambientació se situa a Irlanda, on trobem que els mofetes han de posar una tifa al mig del camí on ha de passar un tal senyor Mack, un bon home que té l'ofici de tastar galetes. Amb una rècula de capítols, en els quals el mateix escriptor s'equivoca repetidament de número, va avançant l'acció a pas de joc de l'enfadós, fins al màxim d'un ralenti de tal calibre que arriba a distreure el lector amb les seves històries paral·leles.
      El conte acaba amb un glossari que potser és el més interessant de tot el text perquè no es limita a explicar algunes de les paraules que l'autor ha utilitzat en el relat sinó que les amaneix amb aportacions pròpies, en alguns casos amb bon humor.
      'La venjança dels mofetes' em recorda la política editorial tan estesa de fer passar bou per bèstia grossa quan es tracta d'editar per a lectors primerencs. La seva importació al català referma aquesta pràctica amb la seguretat que ningú no es queixarà perquè hi estem tristament avesats. Tot i que mal de molts no hauria de ser consol d'uns quants.
      Per acabar-ho d'adobar, la presentació del conte, a la contracoberta, sobrepassa amb escreix les expectatives que, a dins, no es compleixen: "El senyor Mack està a punt de viure una experiència que no es mereix. De fet està a punt de patir... la venjança dels mofetes. Qui rep la venjança dels mofetes? Els adults que es passen de llestos amb els nens: els que els asseguren que alguna cosa té gust de pollastre quan no és així, els que es fan pets i en donen la culpa als nens, els que es mengen l'últim tall de pizza sense preguntar als altres si en volen... I com és que el senyor Mack l'ha de patir? En aquesta divertidíssima història, Roddy Doyle ha creat uns personatges d'allò més trapelles capaços de crear les situacions més enrevessades i emocionants."
      Doncs, mentida podrida. Els catàlegs editorials per a infants i joves que un servidor coneix en van plens d'històries com la de Roddy Doyle. Totes pateixen del mateix mal. Han estat escrites en l'autocomplaença i l'autoavorriment, i només provoquen el badall i la son dels qui s'atreveixen a entrar-hi.

[Suplement Cultura diari AVUI, 15 febrer 2001]