Retaule de dolents

Antoni Dalmases. Silvestre Malasang. Il·lustracions de Javier Olivares. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2001. A partir 12 anys.

       La mala sang no es fa, s'hi neix. Però tot té remei. Antoni Dalmases ha servit en aquesta novel·la (que de fet són dues en una, la del protagonista a la infantesa, i una altra camí d'adult) un relat de l'evolució entre el bé i el mal.
       I davant d'un argument com aquest, és molt difícil que no hi hagi moralitat final. Després de més de dues-centes pàgines (232 en l'edició actual) "el capità Silvestre Malasang omple la seva pipa de tabac i somriu en silenci, mirant la mar, que és la vida, plena de rutes invisibles que esperen que les persones les sapiguen navegar."
       Que ningú pensi, però, que l'autor es dedica a parlar de bons i a amagar els dolents. A la novel·la, de dolents, allò que se'n pot dir dolents, n'hi ha molts. Començant per Silvestre Malasang i acabant per tots els que l'envolten. Un retaule en el qual cadascú sembla que només pensi a veure qui una en pot fer, i com més grossa millor.
       Aquest gruix és el que aguanta la novel·la en el seu noranta per cent. Perquè, en el fons, l'autor ha volgut fer una història d'aventures, d'humor, irònica, amb un retrat de personatges subtil, amb una trama estudiada, amb ingredients de novel·la policíaca, amb un ritme creixent, des de les trapelleries més infantils d'institut a la gran juguesca dels lladres de guant blanc, amb l'amor que passa llampant entremig i amb el canvi de rumb, de rumb de la vida, en plena mar.
       Silvestre Malasang podria ser un personatge de sèrie. Però no és aquesta la intenció d'Antoni Dalmases (Sabadell, 1953) perquè amb la novel·la obre i tanca les possibilitats que sigui així.    L'atreviment de l'autor és trencar amb la pretesa funció educativa de la literatura per a joves. El personatge es mou entre la malignitat, la pèrfida dolenteria, el maquievalisme, la mentida i el joc brut.    Aquests són els seus trets essencials. De fet, els trets més essencials, si un vagareja pel món i, atentament, es fixa en allò que l'envolta. Per tant, Silvestre Malasang encarna en una les mil cares de la societat contemporània.
       La novel·la, com deia, té dues parts, i 28 capítols. Un encert estratègic perquè Silvestre Malasang no ve acompanyat de l'aparell propangadístic i mediàtic de Harry Potter i, per tant, el lector s'enfronta a un personatge desconegut, que sempre genera desconfiança davant d'un gruix com el que he assenyalat de més de dues-centes pàgines.
       La primera part, malgrat la varietat aventurera i de pillastre que ofereix l'autor, és, de tota manera, la que s'allargassa més del compte, però sense arribar a tocar el sostre perillós de la rutina. Probablement aquesta idea es té un cop llegida la segona part que és la que, en contrast de la primera, deixa l'aventura cabriolesca per entrar en temàtiques més creïbles: un germà ricatxo que manté segrestada la seva germana per qüestions d'herència; dos pinxos que —un altre encert— ja havien aparegut a la primera part com a lladres de carretera; un iot en alta mar; la tensió de l'estratègia del desenllaç; la maduresa de l'adult... La pregunta era: "¿Què vols ser quan siguis gran?". La resposta la dóna Silvestre Malasang: "Capità de vaixell."

[Suplement Cultura diari AVUI, 20 setembre 2001]