Novel·la «increscendo» en bicicleta

David Nel·lo. El geni de la bicicleta. Il·lustracions d'Stefanie Pfeil. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial  Cruïlla. Barcelona, 2001. A partir 9 anys.

      Aquest últim relat de David Nel·lo té interès a partir de la pàgina 64 (el llibre  en té aproximadament 120). Per tant, el lector se les pot saltar, les primeres, si vol, i començar per aquí (la 64) on la cosa funciona de veritat. Tot el que ha pasat abans es pot resumir en una breu sinopsi que, de fet, és la que hi ha a la contracoberta: "En David feia mesos que estalviava per comprar-se una bicicleta nova de trinca, però no acabava de tenir mai prou diners. Al Taller Israel hi troba una bona màquina..."
      Potser és que anem massa atrafegats. O potser és que ja sabem com es fa per comprar una bicicleta. O potser el món de la imatge ens domina massa per pretendre explicar-ho tot en lletra impresa. Un servidor, que veu molt poca televisió, llegint aquesta novel·la no ha parat de tenir al cap les imatges d'una sèrie de tarda-vespre on els agents de policia fan meravelles en bicicleta per una costa d'aparença californiana, a l'estil de la policia bicicletaire que també circula per les costes catalanes, però menys atractiva, perquè no viuen les aventures de la sèrie televisiva.
      Per tant, David Nel·lo fa servir un recurs en la literatura infantil molt habitual: la bicicleta. Habitual perquè és, potser, una de les eines de transport amb la qual més es poden identificar els lectors joves. I la gràcia de l'autor (a la segona part de la novel·la, repeteixo) és no caure en el tòpic de la imatge ni en el tòpic de l'aventura de la bicicleta sinó en bastir el nus de la història: una bicicleta amanegada per un manetes de taller que l'autor pinta de misteri i que acaba descobrint un geni de la bicicleta que concedeix els desitjos que vol al seu propietari.
      Repeteixo, doncs, una eina familiar com la bicicleta i un geni dels tres desitjos, tan propi de la literatura tradicional, més una mica de dosi divulgativa tècnica sobre el bicicle, donen un bon resultat perquè el lector acabi pensant: "Vet aquí, el geni aquell del gresol si n'ha fet encara de coses abans de passar a millor vida!".
      El problema de relats aparentment senzills com aquest és que la primor s'esvaeixi, en aquest cas pel preàmbul, que fins i tot diria que sembla forçat. És a dir, com si l'autor hagués començat la cursa de l'escriptura pedalant a poc a poc, arrencant per una pujada, i no trobant l'autèntica glòria del pedaleig fins arribar al capdamunt per enfilar la baixada a tot drap.
      David Nel·lo (Barcelona, 1959) s'ha convertit en un autor prolífic. Potser un dels més prolífics dels últims tres anys. I això és més que bo perquè, contràriament del que se sol dir, només la constància i el treball fan que surti de tant en tant algun bon llibre.   David Nel·lo els té. Per tant, la bibliografia que l'acompanya tan sovint no li representa un llast sinó una empenta cap a títols seus realment recomanables. David Nel·lo és un autor relativament jove i un escriptor treballador. En una cultura que té tan poc en compte la bona llavor, val la pena recordar-ho perquè no es caigui en la comoditat: "Puix que és un autor de literatura per a infants i joves... no cal que li doneu glòria." I una part de glòria la té ja ben merescuda.

[Suplement Cultura diari AVUI, 12 juliol 2001]