Recorregut per la història de les noies

Wiebke von Thandden. Una filla no és un fill. Breu història de les noies, des de l'antiguitat als nostres dies. Traducció de Susanna Tornero. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 2001. A partir de 14 anys.

      La pregunta és: ¿Què ha estat primer, 'El diari lila de la Carlota', de Gemma Lienas —ja comentat en aquesta secció—, o 'Una filla no és un fill', de Wiebke von Thanddem? Els punts de semblança entre aquests dos llibres recents són inevitables. Fins i tot en els dos personatges que condueixen el relat: una àvia i la seva néta. Els espais temporals de cadascun, però, difereixen: si Gemma Lienas se situava en un pla contemporani, Wiebke von Thandden ho fa en un pla històric.
      ¿Ingredients per fer-ne un best seller com 'El món de Sofia'? Potser sí, però els interessos són diferents: la filosofia de Jostein Gaarder és més personal que la relació històrico-documental de Wiebke von Thandden. El fil conductor de tot el relat és un recorregut per la història de les noies a través del temps, centrada només a Europa, tot i que hi ha unes pinzellades referides a l'antic Egipte, per remarcar-ne la societat avançada on la dona podia administrar la seva fortuna, s'hi feien matrimonis sense amanegaments aliens als sentiments i la dona no calia que fos representada per cap home davant d'un tribunal. L'autora deixa també de banda l'antic Israel, però incorpora la influència de l'Antic Testament a través del cristianisme.
      El relat cronològic abasta des de l'antiga Grècia (on no hi havia jurídicament ciutadanes) i Roma (on l'abandonament per controlar el nombre de filles era legítim)  fins a l'actualitat, no només de la vida de la dona en els diferents estats civils, sinó de les nenes i de les noies, analitzada des d'una perspectiva àmplia que fa endevinar la complexitat del tema.
      L'autora parla de la consideració de la dona davant de la llei, de les joguines, dels oficis, dels vestits, de la distribució de l'espai dins de la casa, de la presència en el món acadèmic, de la influència dels mites i la religió. Tot plegat posa de manifest la formació ancestral de les noies en un món regit per homes, que les han limitades per llei, i com això ha afectat el seu desenvolupament: "Si vols saber com era la vida de les noies en un país, primer has de saber com funcionava tot el país en general: la política, la religió, la societat, etc. Abans, no pots dir res sobre les noies".
      Cal remarcar la dedicació de l'autora a intentar explicar la història i la psicologia sobre la infantesa i la joventut de les noies de classe humil i mitjana, amb presència nul·la a la vida pública i, per tant, amb escassa documentació a l'abast. I ho fa per mitjà de connexions amb rondalles, amb obres de literats i amb quadres coneguts i valorats.
      En definitiva, en aquest text divulgatiu la veu de qui explica —la de la mateixa autora— es mostra sense cap altre subterfugi que el de la tria literària del to, mentre que la veu de qui escolta —la seva néta Rebeca— és un recurs didàctic que té com a objectiu bàsic la transmissió de coneixements i de les actituds, de manera agradable i militant.
      La intervenció, discreta i poc incisiva, de la interlocutora de treze anys crea moments de trancisió entre èpoques, personatges, mites i filòsofs. A vegades les intervencions  actuen com a eina per aclarir algun concepte o per fer una recapitulació. En tot moment la combinació entre el to conversacional i el to assagístic està resolt amb destresa. I la traducció, que fa l'efecte d'haver estat treballada amb molta cura, l'ha sabuda recollir amb eficàcia.

[Suplement Cultura diari AVUI, 6 desembre 2001]