La riquesa de la il·lustració creativa

Michael Ende. El titella de roba. Traducció d'Ainara Munt i Josep Pascual. Il·lustracions d'Alfonso Ruano. Editorial Cruïlla. (El pequeño títere. Traducció de Marinella Terzi. Il·lustracions d'Alfonso Ruano. Edicions SM., Madrid, 2001)  Barcelona, 2001. A partir 5 anys.

      Els àlbums il·lustrats són una arma de doble tall: que les il·lustracions se t'emportin la mirada i t'oblidis del text. Aquest conte de Michael Ende, que ara ha il·lustrat Alfonso Ruano, té aquesta virtut. Us el podeu passar per les mans, girant fulls, una i una altra vegada, i en cada mirada s'hi descobreix alguna cosa nova. Les làmines de l'autor precisen un argument que, després, es pot llegir i que variarà poc de la idea que us n'hàgiu fet en l'observació de les imatges.
      Potser és una de les funcions dels àlbums, que permetin aquesta interpretació visual i que es complementin amb el text. L'autor Michael Ende va fer un conte brevíssim en què aboca una metàfora de la felicitat representada pel somriure. Però també una metàfora del menyspreu, representada per  l'abandó després de l'explotació.
El personatge central és un titella. Un titella de roba (més encertat el títol en català que en castellà, que no afina tant la definició) i que Ruano ha elevat a la categoria d'una sola làmina a la coberta. Això és el que en converteix en protagonista perquè a les làmines interiors gairebé cal buscar-lo, reproduït a escala del conjunt ambiental. Aquest personatge que Michael Ende, per sort, no fa parlar (en tot cas pensar) té una única funció en la vida de l'altre personatge del conte: fer riure el seu protector, o protegit, segons com es miri.
      El titella de roba és un titella treballador, responsable de la seva feina i eficaç perquè sempre havia fet riure en Tomàs. Però en Tomàs un dia descobreix en un aparador titelles més sofisticats i opta per abandonar-lo a la deriva. A partir d'aquí es creuen dues circumstàncies personals paral·leles: la del Tomàs, penedit del seu mal cap d'haver abandonat el titella de roba i haver entristit, i la del mateix titella de roba, conformat amb el seu destí, en una mena d'atur sense horitzó i amb l'ofici esmicolat.
      No explicarem el final. Alfonso Ruano ha compartit tots aquests interessos de Michael Ende i els ha reflectit en les seves làmines. Però sembla que hagi trobat una magnífica excusa per representar tot un món al voltant del titella protagonista. ¿Què té més interès, el titella o la perspectiva d'una porta mitgera, el parquet d'una habitació i al fons el cantó d'un llit desendreçat que insinua l'habitació d'en Tomàs? ¿Què és més interessant, en Tomàs d'esquena, o el quadre de l'aparador amb capses de joguines mil·limètricament situades com en un disseny de Vinçon? ¿Què és més il·lustratiu, el titella desmanegat llençat per la finestra o el marc de la finestra i el contrapicat que permet la sensació de buit més avall de la pàgina? ¿Segur que Ruano vol representar el gos que agafa el titella quan és a terra o li interessa més el quadriculat agegantat de les llambordes? ¿I la imatge de la gossa i els cadells no és també una excusa per fer un altre angle d'interior amb una barana i dues parets de fons? ¿Les tres làmines del drapaire no interessen més a l'il·lustrador  pel fons arquitectònic en el qual es recrea? ¿I la làmina d'en Tomàs, penedit, en un racó, no el confon amb l'estesa de joguines i es deixa vèncer per la llisor de la paret, de la mateixa manera que la làmina de l'àvia serveix per posar un escenari on s'endevina tot el món casolà de la dona? Potser caldria concloure que Alfonso Ruano ha donat una mirada arquitectònica, geomètrica, al conte de Michael Ende. I no és estrany. El text té també aquesta arquitectura  de començament i acabament en un cercle geomètric literari.

[Suplement Cultura diari AVUI, 11 octubre 2001]