Editors amants de bucaners

Robert Louis Stevenson. L'illa del tresor. Traducció de Joan Sellent. Il·lustracions de Leonard Beard. Biblioteca mínima. Quaderns Crema. Barcelona, 2001. A partir 12 anys.

      Estigueu tranquils. Me'n guardaré prou de fer una crítica de 'L'illa del tresor' a aquestes altures, quan porta cent vint anys llargs des de la seva publicació. Però sí que cal destacar aquesta nova edició que Quaderns Crema ha encarregat a Joan Sellent, traductor que, en una cultura normalitzada, es podria anomenar "professional" perquè la seva obra apareix constantment en tots els mitjans (cinema, teatre, narrativa...).
      Ara mateix, una altra traducció seva és a l'ombra de 'Coriolà', que Georges Lavaudant, director del Théâtre de l'Odéon, ha dirigit al Teatre Nacional de Catalunya. Entre autopistes, asfalt, ponts de goma de Fomento de Construcciones y Contratas i les pallisses que Lluís Homar (Coriolà) propina als seus adversaris, hi ha la veu de Joan Sellent que ha traduït aquest Shakespeare. Escolteu i ho notareu.
      A l'hora de rellegir aquesta versió de 'L'illa del tresor', editada en cartoné i unes estilitzades il·lustracions de Leonard Beard, que Jaume Vallcorba de Quaderns Crema ha aparellat amb un gust exquisit de recuperació dels clàssics al costat de l'edició de l'obra del mateix Robert Louis Stevenson, 'El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde' (Mínima, 61, trad. de Salvador Oliva), despenjo de la S de la biblioteca tres 'Illes del tresor' més que són només una mostra de les moltes edicions existents en català. La tenen en catàleg: Bromera (trad. Josep Franco); Columna (trad. d'Eulàlia Presas); Cruïlla (trad. de Pau Joan Hernàndez), Edebé (trad. d'Anna Gasol); La Galera (trad. de Josep Vallverdú); i en trobaríem en altres segells com Barcanova, Vicens Vives, Molino, Joventut, Bruguera o Mentora. Me'n deixo. La llista d'editors amants dels bucaners és llarga.
      El que no vul deixar passar per alt és el pròleg que Joan Sellent fa a la seva versió de 'L'illa del tresor'. Amb el seu permís, doncs, m'apropio d'algunes de les coses que hi diu. Primer, una referència de cuina familiar que parla per ella sola. L'avi matern de Joan Sellent, el poeta Joan Arús i Colomer (1891-1982) va traduir el 1926 la mateixa obra de Robert Louis Stevenson i això fa que Sellent hagi viscut aquesta obra des de la infància i que ara hagi incorporat algunes de les solucions de traducció del seu avi en la versió actual. Per això, diu: "Reivindico la pràctica de beure dosificadament dels encerts dels precursors". I per això altre: "Vaig anar redescobrint una traducció que (...) mostra una absència d'afectació, un sentit de l'equilibri i una llegibilitat que la situen molt lluny dels manierismes i la pirotècnica verbal que adornen els experiments d'un Josep Carner, per citar el traductor més prolífic i més influent de la seva generació." Mutis.
      Només esmentaré un exemple de la pulcritud i l'esperit de recuperació de la tradició, que no sé si procedeix de la versió de l'avi Arús o si és pròpia de Sellent, però que he pensat que no coincidiria amb cap de les versions que he pogut consultar. I ha estat així. Allà on tots diuen —quan el capità acaba d'arribar  a l'Hostal Almirall Benbow: "No vam poder saber més detalls del nostre hoste", Joan Sellent hi posa un "estadant" en lloc d'un "hoste", que feia molt de temps que no veia escrit. Ara diguem tots a cor: "La canalla d'avui en dia no sap què és un estadant". ¿I el context? ¿I la incògnita de la paraula que pren sentit al costat de les altres? Aquest "estadant" garanteix, doncs, que estem davant d'una traducció de confiança.
      Stevenson feia llegir els capítols de la novel·la al fill adolescent de la dona amb qui s'havia casat. Han passat cent vint anys. Entremig apareix Harry Potter i desconcerta el personal. Però això passa una vegada cada cent anys, com el cas de 'L'illa del tresor'. Que ningú es desanimi: tenim cents anys més per endavant.

[Suplement Cultura diari AVUI, 28 febrer 2002]