Sobre la velocitat de la llum

Albert Calls i Xart. Sèrie B. Relats de gènere. Col·lecció Lletra Llarga. Bròsquil Edicions. València, 2001. A partir 15 anys.

       Just quan havia acabat de llegir aquest recull, va saltar una d'aquelles notícies que trenquen la rutina: uns científics australians havien descobert que la velocitat de la llum potser era més lenta quan l'Univers es va iniciar. Resulta que, segons els científics, la velocitat de la llum, considerada des de sempre una constant universal, es podria haver accelerat en el que portem dels últims sis mil milions d'anys. És a dir, que allò que la velocitat de la llum —299.792.458 metres per segon és inalterable— podria canviar, amb el temps, algunes afirmacions teòriques dels llibres de text actuals.
       Vet aquí l'avantatge de la ficció. Al marge dels descobriments científics, els escriptors que de tant en tant s'acosten al gènere no corren cap perill d'errar-la, siguin quins siguin els seus raonaments imaginatius. Resulta també que, si els científics tinguessin raó, en els sis mil anys de coll, l'esmentada velocitat hauria pogut passar de 0'00728 a 0'00729. El cas és que, vist així, causa menys impressió que el canvi de l'euro, però es veu que si la cosa hagués anat a més, l'estructura atòmica del carboni hauria fet l'orni i l'ésser humà potser no hauria existit mai!
       Tinc la impressió que Albert Calls i Xart (Cabrera de Mar, 1966), en el seu recull, s'avança al rerefons d'aquestes hipòtesis científiques amb el risc i el divertiment que proporciona el conreu de la literatura de gènere i amb un tret comú: l'Apocalipsi que amenaça sempre qualsevol generació. L'autor podia haver optat per un recull de caire romàntic —tal com manen els bons costums del moment—, un recull de reflexions per a erudits —que també queda bé—, una narració curta de gènere policíac —per anar tirant—, una de gènere negre —perquè no diguin més que agonitza— o una de terror —per demostrar que el temps i el cinema no passen en va. En canvi, ofereix una mesurada diversitat de gèneres dins el gènere que beuen de les fonts més clàssiques del ram i que reben els batzacs d'una cultura bíblica —autèntic estímul del misteri i de les claus de la literatura de gènere—, definició que, estic segur, qualsevol lector sense encartronament entendrà què vol dir.
       A Sèrie B. Relats de gènere, les baixades als inferns es barregen amb les imatges bucòliques d'un antic obrador de ferrer; la tercera guerra mundial no és sinó una excusa realista de les guerres que fa temps que es lliuren fragmentades sota la capa del sol; l'hecatombe nuclear; la cursa astronàutica; la ciutat tintada de mecanoscrit pedrolià; la història-ficció; la recerca del calze del Sant Sopar;  el debut de Llucifer a la CNN; Jonàs i Valquíria —un Romeu i Julieta en versió de pàrking d'ultratomba—; els cavallers de la llum i el salpebre d'una mica més enllà del 2000. Tot plegat transcorre entre el domini de cadascun dels gèneres emprats i l'assentament en el medi més pròxim: Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Premià de Mar, Mataró, Cabrera de Mar, el castell de Burriac... Aquest és un recull que defuig l'angoixa que proporciona a vegades la ciència-ficció perquè Albert Calls l'amoroseix, tot i la dosi de ràbia que traspua de fons en cadascuna de les històries.
       La velocitat de la llum potser s'ha accelerat en els últims sis mil milions d'anys, i entenc que interessi els científics, però la línia de l'autor d'aquesta Sèrie B. Relats de gènere hauria d'interessar també els "científics" de les lletres catalanes, abans que l'Hecatombe cultural del XXI no ens permeti ja descobrir tot allò que ha donat l'últim quart de segle XX.

Suplement Cultura diari AVUI, 27 desembre 2001