La crueltat que envolta un geni adolescent

Irène Némirovsky. Un infant prodigi. Traducció de Maria Bohigas. Columna Jove. Barcelona, 2001. A partir 14 anys.

      "Ismael Baruch havia nascut, un dia de març que nevava molt fort, en una gran ciutat marina i marxant del sud de Rússia, a les ribes del mar Negre".
      Així comença aquesta novel·la breu que, a jutar pel títol, podria semblar una novel·la realista, rabiosament contemporània i de les que s'escriuen per arribar a lectors que s'hi identifiquin.
      No és així. Irène Némirovsky és una novel·lista francesa d'origen rus, nascuda el 1903 a Kíev i que va morir el 1942 al camp d'extermini d'Auschwitz. Filla d'un banquer jueu, la seva família es va haver d'exiliar després de la revolució bolxevic del 1917. París va ser la destinació final.
      'Un infant prodigi' té de rerefons les fonts de la inspiració en la creació artística. De final tràgic, inesperat, la novel·la no necessita gaire espai de temps per cridar l'atenció del lector. Possiblement per la senzillesa de llenguatge, però també per la riquesa de contingut, el lector adolescent —sense descartar l'adult perquè de segur que en va ser al seu dia el primer destinatari— hi trobarà l'estímul just per reposar de les lectures estàndard i trobar-hi un dels sentits de caure en el parany de la lectura.
      El relat té dos plans: un de descriptiu, que sosté l'edifici de l'argument, i un altre de reflexiu, que manté que l'estructura no trontolli.
      Ismael Baruch, el protagonista, és el fill petit d'una família jueva de la Rússia imperial, té un do especial: fa versos i cançons amb una gran facilitat i intuïció. Això li permet guanyar uns quants diners a les tavernes del port per tal que tregui la seva família de la pobresa fins que una dama noble l'adopta per educar-lo i aprofitar-se també del seu art. Entrar en un món de luxes i regles significa, per a Ismael, la pèrdua de la llibertat i la innocència.         L'arribada de l'adolescència li provoca una crisi que aboca al desenllaç dramàtic de la novel·la.
      Darrera d'aquesta trama, s'amaga una intensa història d'amor que no admet complaences d'adolescents ni tòpics de pipiolis.
Per tant, la frustració sentimental pren un aire tràgic, en una velada metàfora de la frustració de la creació apassionada. En el cas d'Ismael Baruch, els seus dots inusuals l'aboquen a una creació artística espontània i en espectador de les mediocritats dels altres que es consideren els Déus de l'art.
      "Wunderkind... vet aquí què s'havien empescat per fer-li mal... Infant prodigi... Oh, la ironia d'aquell nom! No el maltractaven ni el renyaven, se'l miraven simplement amb ulls murris i durs, i entre els seus llavis premuts xiulaven en un alemany barroer mestissat de yiddsh: Wunderkind. El pare, la mare, l'avi i tota la rastellera de jueus que s'havien enorgullit d'aquell geni nascut miraculosament entre ells, tots repetien amb menyspreu i còlera: Vés, Wunderkind, vés, fins que Ismael, dolç com era i incapaç de dolenteria, se sentia un formigueig a la punta dels dits, unes ganes roents de matar-los a tots. Que potser era culpa seva? Era massa monstruosament injust, exigir que tingués geni! Treballa, llegeix, li repetien tots aquells ignorants, aquells imbècils."
      La incomprensió de l'adolescent davant dels fets que l'envolten és patent en aquest relat breu que mereix ser llegit no només per la història sinó també pel seu llenguatge i per la traducció que Maria Bohigas ha fet del francès.

[Suplement Cultura diari AVUI, 14 juny 2001]