Un autor tan bo com ignorat

Antoni Garcia Llorca. Ulisses, el corb. Il·lustracions de Jordi Vila. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2001. A partir 12 anys.

      Aquests últims mesos s'ha parlat molt de la conveniència o no de les lectures anomenades "obligatòries". Com que tinc la impressió que tothom té una idea clara de la qüestió, no cal entretenir-s'hi gaire més. Però la qüestió em torna a la memòria arran d'aquest nou llibre del jove Antoni Garcia Llorca (Barcelona, 1971). Dic "jove" perquè crec que continua sent l'autor amb més obra publicada en aquests moments. Aquesta novel·la, 'Ulisses, el corb', va obtenir el premi El Vaixell de Vapor. Però l'autor ha obtingut anteriorment els premis Folch i Torres, el Serra d'Or, el Guillem Cifre de Colonya, el Joaquim Ruyra i el Cavall Fort. Tot i així, tinc la sensació que continua sent un desconegut en els àmbits literaris i que segurament no figura en cap llista de les que ha motivat sang i fetge, suor i lletres.
      A veure si trobem l'entrellat: ¿Per què Antoni Garcia Llorca és —al marge dels cercles restringits— un desconegut? Probablement perquè no es mou entre grups i grupets d'influència ni mediàtica ni literària. Potser perquè la seva trajectòria ha estat fulminant, i des de molt jove, sense avisar, vaja. Potser perquè té molt clar què vol escriure i com ho vol escriure. Potser perquè les seves novel·les inclouen aquells elements normals en una literatura sense trencaments, és a dir, els referents de la història, els referents llegendaris, els referents del paisatge més pròxim i els referents de la literatura pròpia, tant la dels seus avantpassats com la dels seus antecessors més contemporanis. Una barreja així és massa compacta i no dóna opció a la classificació. ¿Es pot dir que Antoni Garcia Llorca sigui un autor d'aventures? ¿Es pot dir que Antoni Garcia Llorca sigui un autor de novel·la històrica? ¿Es pot dir que Antoni Garcia Llorca sigui un autor de fantasia? No. I, és clar, ho posa ben difícil als qui n'han de garbellar el contingut i fer-ne, com a mínim, una fitxa de ressenya.
      He llegit tos els llibres d'Antoni Garcia Llorca, a vegades amb una dosi de deixar-me anar, sense trobar-hi tampoc exactament l'aventura, la història, la fantasia... i sempre hi ha hagut un recurs clau que no m'ha fet deixar els seus textos: el llenguatge i l'estil. ¿No haurien de ser dues eines bàsiques de qualsevol escriptor? (Pregunto, eh, és només una pregunta innocent).
      A 'Ulisses, el corb', Antoni Garcia Llorca, encara ho posa més difícil que en els altres casos. Aquesta vegada es llança de cap als clàssics (ja sabeu, Ulisses, Ítaca, Troia, el paratge Mediterrani que ja no existeix dels grecs...). Hi ha hagut pocs autors que s'hagin atrevit a fer-ho en novel·les que, volgudament, són per a lectors adolescents (recordem Maria Àngels Anglada, pel seu coneixement que tenia dels clàssics, també Josep Vallverdú, i més recentment Jordi Coca, pel seu coneixement del teatre). Antoni Garcia Llorca hi aporta la frescor de la ironia i aquell engrapar els clàssics amb la picardia espriuana, però fent-los servir de personatges accessibles i gairebé de guió de sèrie de dibuixos animats (¿a algú se li ha ocorregut una sèrie animada sobre corbs i els paratges de la Grècia clàssica?)
      El cas és que 'Ulisses, el corb' no és en cap llista de lectura. Com altres centenars de títols, és clar. Però, si hi fos, posaria sobre la taula dels educadors un autèntic dilema: ¿quin tant per cent de joves adolescents pot trobar les claus dels clàssics en una novel·la contemporània? Novel·les com les de Garcia Llorca són una bufetada al sistema educatiu. Potser per això han de ser llegides fora de l'aula, gairebé en clandestinitat literària.

[Suplement Cultura diari AVUI, 4 octubre 2001]