La iniciació dels estornells

Gabriel Janer Manila. Vola, vola..., Josh! Il·lustracions de Marta Balaguer. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 7 anys.
 
     Cada any, quan arriba la tardor, en segons quines grans ciutats camí del sud es produeix un espectacle de carrer amb entrada gratuïta que en alguna ocasió ha congregat l'admiració dels mitjans televisius. Es tracta dels estols d'estornells que sobrevolen alguna plaça arbrada buscant, al vespre, el recer de nit per reprendre el camí l'endemà.
      A Barcelona, aquest espectacle té lloc a la Plaça de Catalunya. Les característiques de les copes de l'arbreda, la combinació entre hàbitat poblat de dia i desert de nit els són favorables o providencials. El que fa que escullin cada any el mateix indret deu formar part de l'instit de la natura, que deixo per als especialistes del ram.
      El conte breu 'Vola, vola..., Josh!', de Gabriel Janer Manila (Algaida, Mallorca, 1940), m'ha recordat aquest espectacle. El seu esbart d'estornells acaba en una ciutat, en una illa. Però abans, després d'un recorregut del nord al sud ple d'ensurts, descobreix el batec urbà i, com un visitant més, s'entafora en uns grans magatzems. El que no he vist mai, a la Plaça de Catalunya, és l'assalt dels estornells a algun dels centres comercials que hi ha per visitar les rebaixes o la moda de les grans superfícies. Però la fantasia ho pot tot. Gran avantatge.
      El conte té altres referències que el lector més madur recordarà. Per exemple, 'Nils Holggersson', de la premi Nobel, Selma Lagerlöf, amb el viatge per Suècia amb les oques salvatges (el té la Magrana a l'Esparver de quan va commemorar el número 100 de la col·lecció), o 'Joan Salvador Gavina', de Richard Bach, amb l'individu inquiet que vol veure món pel seu compte, sigui quin sigui el risc.
      En el conte dels estornells hi ha una petita història d'amor entre un estornell i una estornella petits, hi ha la por, el perill de la cacera, la descoberta de l'art, el teatre i la música i, finalment, el viatge per descobrir l'illa, "amb els seus límits, entre les ones". L'estornell protagonista del conte s'escapa de la mare, tot i que acabi arribant al mateix lloc. Estornell, com deia, troba estornella, però en un paratge que cal travessar burlant el monstre de cent unglots que es cruspeix els ocells amb un crash, crash de pel·lícula de por, sense pietat: "Al ventre del monstre ningú no pot enamorar-se".
      Els espantalls del camp i els camperols que foragiten els ocells a escopetades, i les estàtues humanes de la ciutat i els vigilants jurats dels grans magatzems són dues cares de la mateixa moneda. Florència i la fada que ha convertit en pinotxo un mentider o el titellarire que ofereix una representació amb titelles que fan teatre ple de mentides, també.
      L'arribada al mar amb olor d'algues i llimona és una descripció només possible del viatger que topa per primera vegada amb un paisatge ancestral, que ell no havia experimentat mai. Adverteixo, però, que el conte és per a primers  lectors i que l'autor  destil·la hàbilment tot aquest rerefons que intento d'extreure'n.
      Marta Balaguer ha fet unes il·lustracions, reproduïdes en aquest cas en color, que es veuen molt condicionades per l'estornellam del conte. Ha representat algunes de les escenes més destacades. I ha concentrat la màxima expressivitat en tres de les làmines, aquelles que li permeten fugir del vol de l'estol: la reproducció imaginària del monstre (pàg. 41), la de la matança d'estornells a escopetades, amb un fons vermell que vol aparentar la sang bèl·lica (pàg. 61), i la del titellaire movent els fils d'un pinotxo arlequí (pàg. 79), aquesta, per mi, la millor de les tres i la que en un àlbum editat en cartoné, permetria una magnífica portada que aquí, suposo que per exigències tècniques de composició, no pot tenir.

[Suplement Cultura diari AVUI, 11 abril 2002]