Els jocs de sempre per a tothom

Josep Maria Allué. Un, dos, tres, pica paret! Jocs populars i tradicionals. Il·lustracions d'Iraida Llucià. Col·lecció El bagul. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 3 anys.

       Seria fals afirmar que els infants d'avui en dia no juguen. El joc forma part del subconscient perquè és una de les primeres evasions que la humanitat ha descobert per sobreviure.També seria fals, segurament, afirmar que el videojoc ha cobert l'espai perdut del joc de carrer.
       Davant d'aquests dubtes, l'edició d'aquest recull de jocs populars i tradicionals és una eina que hauria de ser llibre de capçalera d'encarregats i encarregades d'escoles bressol, de cangurs, d'avis i àvies relativament joves segons els nous cànons socials, de pares que ja no han jugat en la seva infantesa, de mestres de primària i, ni que sigui per deslliurar-se dels maldecaps professionals i de les frustracions educatives, dels mestres de secundària, sense descartar que un cop d'ull furtiu dels professors universitaris no els faria cap mal.
       ¿Per què tot això? Doncs, perquè 'Un, dos, tres, pica paret!' recull, rigorosament explicats per agrupacions temàtiques, infinitat de jocs dels quals, molts dels potencials consumidors del llibre, per circumstàncies que no vénen a tomb, estic segur que no han sentit a parlar mai.
       L'agrupació que n'ha fet l'autor conté jocs de falda, jocs de dits, jocs per triar, jocs amb patacons, jocs amb paraules, jocs en rotllana, jocs de carrer, jocs de gomes, jocs amb bales, jocs amb baldufes i jocs de festa i cucanya.
       Hi ha, doncs, un ventall de possibilitats que s'adapten a totes les edats imaginables. D'aquí ve la recomanació. Per exemple, si un professor d'economia, posem per cas, jugués de tant en tant amb els seus alumnes al joc del "Zic, zac, zuc", potser segons quines promocions d'economistes entendrien millor el que els espera. Els jugadors diuen tots alhora, "1, 2, 3, Zic, zac, zuc, 1, 2, 3". I, en acabar la cantarella, cada jugador retira el peu del centre de la rotllana o el deixa allà on era, segons triï. El grup menys nombrós, ja siguin els que han retirat el peu o bé els que l'han deixat quiet, continua en el joc i l'altre es retira". ¿Claríssim, no?
       I si un professor de literatura o de filosofia aturés de tant en tant la seva rutina i ensenyés als futurs escriptors i pensadors —llavor d'intel·lectuals—, què s'amaga darrera el joc del Flendi de baldufes, potser els corrents del pensament del segle XXI retrobarien el nord i s'aclaririen una mica més: "Es marca un cercle a terra i tothom fa ballar la seva baldufa a dins. Quan una baldufa surt del cercle tot ballant, l'amo l'agafa i la torna a llançar una altra vegada intentant treure'n una de les que encara hi ha dins el cercle. Les que s'aturen dins el cercle no es poden retirar fins que algú no les treu amb la seva baldufa. Si un jugador aconsegueix treure'n una, se la queda.    De vegades, només es pot llançar la baldufa si abans ha estat recollida amb la mà mentre balla." 
       Esclar que també els jocs populars i tradicionals, com els videojocs d'ara, promouen a vegades la violència. Parlant de baldufes, n'hi ha un que consisteix a llançar la pròpia baldufa contra qualsevol altra que estigui ballant amb la intenció d'esquerdar-la amb un cop de punta!
       Per això, per als més pacífics, sempre queden els jocs de cucanya: trencar l'olla, encertar l'anell, empastifar-se la cara amb xocolata  cuita, tirar a la llauna, menjar la poma, fer curses d'ous en cullera de sopa o posar la cua al burro. Sobretot, aquest últim és ideal per a qui no sap mai quina una en pot fer de més grossa.

[Suplement Cultura diari AVUI, 8 febrer 2001]