Una autora valenta i prolífica

Marina Rubio Martori. El cel de Lisboa. Col·lecció Polissons. Editorial La Galera. Barcelona, 2001. A partir 14 anys.

Marina Rubio Martori. Crims del desig. Col·lecció La Maleïda. Editorial La Galera. Barcelona, 2001. A partir 14 anys.

      Parlava fa pocs dies de qui semblava que era l'autor català més jove i amb més obra publicada, Antoni Garcia Llorca (Barcelona, 1971). A poca distància, apareix amb fermesa aquesta nova autora, Marina Rubio  (Barcelona, 1979 —vint-i-dos anys aquest octubre— i tres novel·les al carrer en dos anys. Són dos autors d'estils i d'arguments completament diferents, però amb un tret comú: els dos apareixen al marge de cap mena de paternalisme ni missió de salvament, ni de la llengua ni de les lletres. I en els dos es detecta un estil consolidat i un domini de la llengua sense titubejos.  
      Dues bases perfectes perquè, afegides a una fèrtil capacitat de fabulació, donin una obra que s'endevina consistent i en continuïtat.
La primera novel·la de Marina Rubio va ser 'Blau turquesa' (La Galera, 1999). En aquella ocasió, l'autora es va encarar al tema de la sida des d'una òptica que ja vaigdir que era valenta i, sobretot, des d'una visió de la generació que creix amb el perill ja conegut i s'hi adapta per combatre'l.
      Ara, a 'El cel de Lisboa', l'autora escriu el que podria ser una llarga carta, però que en el fons és una història intensa d'amor que recull tres anys del Sergi i l'Alba, no escrita precisament per oblidar sinó per assentar tot el que la relació va representar per als dos. És difícil mantenir una història, no pas breu, al voltant d'un eix central i basat en l'expressió dels sentiments, sense excessives repeticions, amb un avançament narratiu que defuig amb encert molts dels tòpics en els quals es podia haver caigut.
      A 'Crims del desig', sembla que Marina Rubio s'interessa pel gènere policíac, per la novel·la negra. I hi entra sense timidesa, amb una seguretat que l'acosta a alguns dels arguments més celebrats del gènere, amb l'avantatge que situa la història  a Llinars, el seu lloc de residència.
      Semblen dues novel·les escrites en el temps amb una certa proximitat. Tant a 'El cel de Lisboa' com a 'Crims del desig', el tractament de "dolça" o noms com el de "Sergi" (que ja apareixia en la primera novel·la) en els moments on l'amor és com un tam-tam de fons en les tres novel·les de l'autora,  detecta aquesta estreta relació.
      Si a 'El cel de Lisboa', l'acció hi és gairebé inexistent, a 'Crims del desig', l'acció marca la trama —obligada per les lleis del gènere— però amb força moderació i l'autora  no es deixa endur per ritmes trepidants ni accions violentes sinó que manté la intriga per desvetllar a l'últim moment, aquell moment en què, com a les bones novel·les negres, el culpable és aquell qui menys el lector es pot imaginar.
      Aquest és el recorregut literari seguit fins ara per Marina Rubio: a 'Blau Turquesa', el protagonista descobreix que té la sida i la coneixença d'una noia farà que porti l'amor al límit de la vida. A 'El cel de Lisboa', després de tres anys, el protagonista del relat no ha oblidat tot l'amor i tot l'odi que van covar en aquella època. A 'Crims del desig', la mort d'un arqueòleg enceta un encadenament de crims que el seu germà, un policia que torna al poble de naixença després de deu anys, haurà d'investigar.
      Marina Rubio ha estudiat Comunicació Audiovisual a la Facultat Blanquerna, ha col·laborat en ràdio, televisió, teatre i centres culturals i ha fet de guionista. Tinc la sensació que les seves novel·les no les escriu especialment per als lectors joves, però aquesta ha estat la sortida que editorialment ha trobat. Que no li sigui un llast, com en tants altres autors.

[Suplement Cultura diari AVUI, 18 octubre 2001]