Les taques de Miró i les flors de Saramago

José Saramago. La flor més grossa del món. Traducció de Xavier Pàmies. Il·lustracions de João Caetano. Edicions 62. Barcelona, 2001. A partir 8 anys.

Miquel Obiols. El quadre més bonic del món. Il·lustracions de Roger Olmos. Col·lecció Llibrer per a somniar. Kalandraka Edicions. Barcelona, 2001. A partir 8 anys.

      Aquest són dos àlbums il·lustrats gairebé de col·leccionista. El quadre més bonic del món fa una recreació del món mironià, escrita per Miquel Obiols i il·lustrat generosament per Roger Olmos. La història comença a l'estudi de Joan Miró a Mallorca on l'artista té tancades cinc taques salvatges de pintura que s'escapen i s'embarquen cap a Barcelona  i deixen tacat tot el que troben al pas: animals del zoo, monuments i edificis gaudinians...
      El pintor les empaita i hi estableix una mena de duel intentant posar-les a ratlla disfressat de domador, de mariner i de recuperador de taques. Les imatges interpreten un Miró despentinat, enderitat en la lluita terrible contra unes taques de pintura desbocades. S'hi troben també referències com les agulles de Montserrat que després es retrobaran en les escultures de l'artista o con una estàtua de Colom bracejant esverada. Hi ha, a més, una repoetització dels símbols barcelonins i mironians: la Sagrada Família, el port, el Tibidabo, l'estel, la dona, el sol, la lluna, l'ocell. En la  làmina epíleg que tanca l'àlbum es pot veure un Joan Miró que no tan sols ha recuperat el control de les taques sinó que  les ha integrades al seu cos. L'il·lustrador Roger Olmos expressa aquest fet amb una encertada metàfora visual:  els dits de les mans del pintor són raigs de color que s'estenen en diagonal per tota la pàgina i es perden, eixamplades, en l'infinit de les vores del paper.
      L'altre àlbum, 'La flor més grossa del món', té com a autor del text un escriptor de luxe, el premi Nobel José Saramago. Abans d'endinsar-se en el relat, Saramago detalla com han de ser, a parer seu, els textos per a infants, i acaba confessant que es creu incapaç d'escriure per a petits. Tot i aquesta declaració de modèstia, confessa que s'atreveix a fer un resum d'un possible conte i confia que algun dels lectors un dia o altre el vulguin desenvolupar amb paraules més senzilles. Arrenca dubtós, doncs, fent metaliteratura a mesura que va definint una al·legoria sobre el sentit de la vida, representada per "un nen de conte" que traspassa tot el planeta diverses vegades per portar tres gotes d'aigua  a una gran flor pansida.
      La traducció es mereix un esment especial perquè possiblement el traductor Xavier Pàmies s'haurà preguntat si calia buscar sinòmins "senzills" a les paraules cultes de Saramago, o bé si havia d'alleugerir amb comparacions alguna metàfora massa dura per al lector primerenc. Per sort no ho ha fet, i el resultat és un text elaborat amb un resultat excel·lent.
      Les il·lustracions comencen amb la imatge de l'escriptor reposat i solitari, presentades en diverses seqüències zoom fins que s'enfoquen en primer terme:  mans, ploma i paper. Al final de l'àlbum es reprèn el zoom a la inversa i el món de l'escriptor s'allunya. Entremig hi ha les imatges plenes de moviment, amb elements essencials, que descriuen les accions del protagonista i la seva descoberta. Per si el text no ho deixava prou clar, les il·lustracions situen la gran flor amb pètals on es veu un mapa mundi a tocar de la taula de l'escriptor, que se la mira satisfet. En realitat, qui ha fet la proesa i ha sortit de casa per fer una cosa que creia que el sobrepassava ha estat el propi escriptor. I és aquí on pren tot el sentit el conte del nen que surt de casa, que traspassa més enllà del riu i troba una flor que necessita aigua.
 
[Suplement Cultura diari AVUI, 14 febrer 2002]