L'autor que no volia ser pediatre

Joan Armangué. Joaquim, això no es fa! Col·lecció Petit Esparver. Edicions La Magrana. (També en edició especial il·lustrada de la Caixa d'Estalvis de Terrassa). Barcelona, 2000. A partir 9 anys.

       Segons quins llibres et cauen a les mans, penses que els que n'han tingut la responsabilitat de triar i editar actuen sovint més com a pediatres de la literatura que no pas com a lectors. Quan una novel·la, un recull de contes, una obra de teatre o un recull de poemes es valoren segons el que convé i el que no convé als seus presumptes lectors, s'està fent pediatria sota una falsa aparença de pedagogia. De la mateixa manera que el pediatre recomana una llet en pols o uns dodotis determinats, molts preceptors dels primers lectors recomanen literatura en pols i dodotis de literatura. És a dir, uns productes que, amb la majoria d'edat dels receptors, passaran a millor vida.
       Si llegiu aquest recull de peces breus de Joan Armangué (Barcelona, 1960) no tindreu pas aquesta sensació. El dia que es devien escollir aquests contes de l'autor —que ara treballa i escriu a Sardenya—, els pediatres de la literatura devien estar en vaga. Tornant-los a llegir ara en paper imprès i en suport llibre —ja els havia llegit abans en folis originals— la impressió corrobora tot això que deia. Joan Armangué ha escrit sense pensar en els presumptes lectors als quals s'adrecen la col·lecció i el premi de contes Lola Anglada, que Armangué va obtenir en l'última edició.    És un mèrit a tenir en compte que li hauria anat en contra si, en comptes d'anar a parar a uns criteris estrictament literaris, hagués anat a parar a mans pediatres amb el catàleg dels venedors sobre la taula. I és també una provocació al conjunt desnatat de la literatura per a joves. Armangué els diu: "Llegiu per plaer, sense voler saber com s'acaba ja a la segona línia, esperant amb confiança la sorpresa que servirà l'autor, que és la guspira i la raó de ser del conte".
       Els sis contes breus del llibre tenen de fons un to surrealista que només es pot llegir si s'hi creu. 1) 'La Rosa Llevadora' és una espècie que es troba al Tibet i que serveix a l'autor per crear una faula sobre la intensitat de viure un dia en plenitud davant d'una vida sencera sense neguit. 2) 'El Rei de les Orelles d'Ase' transporta el lector a un país imaginari (la fabulació, novament) i mostra la misèria del poderós que no s'adona de les orelles que arrossega sota la seva cuirassa de monarca. 3) 'El Cor del Bosc' és un personatge diminut que escalfa el mal viure d'un personatge que té un pare i una mare entre dèspotes, egoistes i cruels, antigues fórmules dels contes més clàssics, abans que els pares, les mares, els nens i les nenes fossin, en la literatura més actual, terrossos de sucre. 4) Joaquim, això no es fa! —el conte que dóna títol al recull— relata com una batalla amb estornells serveix de metàfora del poder i d'on aquest pot arribar. 5) 'Vacances a l'Alguer' és una pretesa juguesca de criatures a la plaça que es converteix en un petit drama tot just esbossat i serveix també per tintar amb un parell d'imatges metafòriques la imaginació del lector: "És sempre bonica la posta a l'Alguer: el sol es fica al mar com un dineret a la guardiola." O bé aquesta: "Vista de tan enlaire [en ple vol] l'Alguer és com una pedra preciosa en un collaret de plata." (Josep Pla estaria content d'aquest parell de definicions; "Mira —diria— al final m'han entès!"). I, finalment, 'La meva guerra', explica el període d'un vulgar examen de geografia entre estiu i setembre, juga amb les guerres a la bassa de vacances entre infants i les guerres d'estiu que transformen Europa i no aproven qui no en sap la nova configuració: "Itàlia ja no toca amb Iugoslàvia sinó amb Eslovènia." La brevetat del llibre el fa recomanable a tota mena de lectors.

[Suplement Cultura diari AVUI, 28 setembre 2000]