Descripcions i aventures a Cuba

Margarida Aritzeta. L'aiguamoll dels cocodrils. Il·lustracions de Xavier Salomó. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 12 anys.
  
        Tinc tota la impressió que Margarida Aritzeta ha volgut fer a 'L'aiguamoll dels cocodrils' un llibre dels anomenats de viatges. I per situar-nos millor, diguem que el lloc escollit és Cuba, un paratge que l'autora ja ha utilitzat en una novel·la anterior, gràcies a una estada a l'illa, i que ara ha volgut també reflectir en una novel·la per a lectors joves, probablement perquè costa oblidar-ne l'impacte.
        I tinc aquesta impressió perquè una bona part inicial de 'L'aiguamoll dels cocodrils' es dedica a fer entrar el lector en el paisatge, l'ambient i la societat cubanes que després li serviran per incloure-hi una novel·la dins la novel·la del que pròpiament cal dir-ne aventura, aventura autèntica amb tots els ingredients de colla, heroisme, lluita per una causa i dosi de trapelleria d'amagat dels grans.
        Tot plegat, però, no cau ni en el tòpic de la descripció idíl·lica i idealitzada del paisatge ni en l'esbojarrament de segons quina mena d'aventura. Aquesta compensació fa de balança i, a la vegada, facilita que el lector entri a 'L'aiguamoll dels cocodrils' sense saber gaire què hi passarà i descobrint a poc a poc com l'atzar converteix un viatge que té un inici turístic en una escola d'una altra manera de viure i també d'una altra manera de fer.
        La novel·la, doncs, té dos nivells de lectura i, per tant, pot tenir també dos tipus de lectors. Aquells a qui interessi conèixer una part de Cuba, de la Cuba menys divulgada pels documentals de televisió, amb pessics d'història recent i les curiositats d'algunes productes culinaris, ho trobarà a la primera part. Qui, a més, desitgi alguna emoció forta, l'autora la hi serveix en la segona part.
        ¿I els cocodrils? Hi són, hi són...! Però no són les feres a qui segons quines pel·lícules els han donat tan mala fama. Són bèsties, aparentment, amansides, atordides potser pel trasbals del segle, i poc amigues de freqüentar la humanitat carregada de romanços. Tot i així, com passa amb el bestiar que vegeta, si se li fan pessigolles, reacciona. I, curiosament —ara sí que hem de recórrer a les pel·lícules— ho fa en el moment més oportú: quan cal queixalar la cama d'un poca-vergonya o quan cal fer un joc de cua i mandíbules i mastegar carneta de traficant.
        Ja he dit, però, que l'autora no s'excedia, malgrat que si la cosa continués, no li tocaria cap altre remei d'enfilar el camí de la càmera a coll, cosa que ja s'insinua en alguna escena, que és precisament el que fa que la novel·la —més descriptiva, repeteixo, al principi— prengui embranzida fílmica per l'acció del desenllaç.
        Al final, tots feliços menjaran anissos. O cocos, que encara n'hi ha. I els cocodrils continuaran fent la seva vida en un racó de món de Cuba on res ja no és com era, malgrat que una imatge sorgida del passat s'entesti cada telenotícies per altre a fer-ho veure així al món que el contempla incrèdul, com un cocodril dissecat.
        L'edició de 'L'aiguamoll dels cocodrils' té unes il·lustracions destacables que l'autor ha cedit generosament al blanc i negre sense concessions al color (amb un resultat més empobrit quan, per necessitats de col·lecció, el color ha d'aparèixer a la coberta). Més imaginatives que realistes, insinuen allò que el lector troba en la trama de la novel·la. Tendeixen a la vinyeta de còmic engrandida, però concentrades en la desena escassa de làmines que defineixen clarament quina pot ser una de les millors sortides per als llibres adreçats a adolescents sense renunciar, sinó envigorint, el paper de l'il·lustrador.

[Suplement Cultura diari AVUI, 26 octubre 2000]