L'altre jo de Pere Joan

Klaus-Peter Wolf. En Pere Joan i l'Invisible. Traducció de Margaret Faber i Jordi Vidal. Il·lustracions d'Amelie Glienke. Edicions Baula. Barcelona, 2000. A partir 9 anys.

       Les sèries acostumen a tenir mala premsa. Sobretot si es presenten de la mà d'un personatge i si aquest personatge és un jove entremaliat que acaba sent un heroi. Tot i així, hi ha maneres i maneres de crear un personatge de sèrie. I el Pere Joan, de Klaus-Peter Wolf, recorda personatges isolats que ha fet servir Jostein Gaarder en les seves últimes novel·les.
       Klaus-Peter Wolf té una doble intenció: per una banda garantir la continuïtat d'una sèrie de contes a través del fil conductor del seu protagonista i, per una altra, no cedir al contingut de reflexió amb què l'autor alemany acostuma a imprimir les seves novel·les.
       Pere Joan és un personatge d'una família de classe mitjana treballadora, ambient que l'autor sap recrear molt bé. Això ja el porta a viure unes circumstàncies completament diferents de les que viuria un personatge de casa bona que nedés en totes les comoditats. Pere Joan necessita sobreviure a qualsevol imprevist i el més sorprenent que li ha passat és l'existència d'un doble seu, tot i que invisible, que el burxa perquè actuï diferent de com actua.
       ¿Veu de la consciència? ¿Aquell jo que tothom voldria ser i no és? ¿La veu del somni? L'Invisible —que l'autor presenta amb nom propi— empeny Pere Joan a resoldre les seves pròpies inquietuds i incògnites, a vegades amb èxit, a vegades amb resultats que ni el mateix Invisible preveia. L'Invisible de Pere Joan és el constant crit endavant, cap a la descoberta, el risc, el trencament, la mentida que no fa mal i el pas fet a contracor.
       L'edició amb què es presenta aquesta sèrie és de les que mereixen de ser remarcades. En un volum en cartoné, s'hi respecten les il·lustracions originals d'Amelie Glienke que són un altre dels atractius del llibre, tot i que l'autora se centra molt en el mateix personatge i les làmines són un recorregut de retrats que, com a mínim, permeten que el lector es familiaritzi amb Pere Joan —i la seva inseparable gorra  de pala— fins al límit.
       Un recurs tipogràfic permet que se segueixin sense dificultats les intervencions del personatge Invisible que es reprodueixen en tinta blava, sense que calgui, cada dos per tres, donar entrada o indicar la seva intervenció, amb la qual cosa s'aconsegueix no distreure tampoc el ritme de la narració.
       Klaus-Peter Wolf ha estat un autor que ha tingut entrada en català, i amb fortuna, en algunes altres ocasions. Una de les últimes, amb la novel·la 'Bola de foc' (Barcanova, 1998), adaptada al cinema, narra la història d'un adolescent esquizofrènic a causa d'haver presenciat la mort del seu pare en un incendi, amb el sentiment de culpabilitat de no haver-ho pogut evitar. Una de les seves primeres novel·les traduïdes al català va ser 'La por dels culpables' (Columna - La Galera, 1988), un relat d'intriga al voltant del robatori d'un camió carregat de residus.
       Klaus-Peter Wolf (Gelsenkirchen, 1954) ha escrit novel·les per a tots els pùblics, ha fet guions i és un dels noms coneguts a la televisió alemanya. Un dels guions per a televisió, 'Nens perduts', va ser distingit amb el premi a la millor pel·lícula de televisió. Traduït a una dotzena de llengües, les obres de Klaus-Peter Wolf son de les que tenen el qualificatiu de bestseller amb més de vuit milions d'exemplars arreu del món. El personatge de Pere Joan té tots els números per seguir la mateixa sort.

[Suplement Cultura diari AVUI, 25 gener 2001]