Des de París i el més enllà

Emili Gil.  Perfum de tenebres. Pròleg d'Albert Calls. Col·lecció Lletra Llarga, núm. 3.  Edicions Brosquil. València, 2001. A partir 14 anys.

      'Perfum de tenebres' és un recull de sis relats de gènere fantàstic que un cop llegits deixen el lector levitant lleugerament. Els protagonistes són personatges joves, alguns dels quals remeten a confessions i fets del món  adolescent. Hi ha present, com a recurs, el mite de la ciutat de París, convertida en algun relat en Sirap,  i també hi ha l'atmosfera de la vila nadiua de l'autor, la Sénia (el Montsià), que disfressa sota el microcosmos d'una suposada comarca anomenada Àiled o del poblet de Lloes.
      Els contes refan llegendes de la presència quotidiana del més enllà i mostren la predilecció literària de l'autor per la fantasia tenebrosa, la nigromàntica,  l'ocultisme, amb Poe i Lovecraft com a referents de capçalera, però també amb una reelaboració del potencial tel·lúric en uns relats on l'autor ha valorat la transparència de dicció i la versemblança del material lingüístic.
     Emili Gil (La Sénia, 1969) és un escriptor que havia publicat des de molt jove en fanzines, revistes i llibres col·lectius. Aquest és el seu primer llibre en solitari, a banda de traduccions d'assajos de Baudelaire, Lovecraft i Poe. Obre el recull 'La ressaca', un dietari d'un noi que té al capçal del llit la reproducció d'un retrat antic d'una noia molt bonica. L'amor mutu serà el motor de connexions mentals i temporals. En les seves al·lucinacions el protagonista veu  carrers de París, una realitat que no reconeix. En aquest relat de fons emocional, el lector fa la descoberta dels fets gairebé al mateix moment que el narrador.
      '666. Carta a la germana' és un relat inquietant pel simbolisme macabre dels números, les psicofonies, una suposada licantropia en una història d'assassinats en cadena d'una colla de joves. En canvi 'Nit de pluja a París' té el to poètic i introspectiu de l'enyorança. El protagonista i narrador ha perdut la seva xicota, una noia entusiasta de París. Immers en una forta depressió per la mort de la noia, visita la ciutat i hi viu realitats oníriques.
      'El palau perdut' es troba —i es perd—, en el recorregut obsessiu d'un relat preciosista, enmig d'un bosc de xiprers i boira. També els fets que es presenten a 'La nou' són el resultat d'una obsessió. Aquest relat de tipus psicològic es podria titular 'Retrat d'un assassí per compassió' i deixa una sensació duradora en el lector. El jove protagonista vol compartir amb el seu amic l'obsessió per l'hort i, per això el mata, l'enterra sota el noguer com a regal. Després els fruits de l'hort portaran impresa la cara de l'amic, per tant l'objectiu s'acompleix amb escreix.
      L'única veu femenina de tot el conjunt és al relat 'La cançó freda'. És un relat sensual d'una narradora que s'adreça al seu company que ha anat a la recerca d'una planta màgica que permet contactar amb esperits i desperta la telepatia. L'autor aconsegueix amb aquest conte, impossible d'abandonar a mitja lectura, un alè angoixant.
      Emili Gil, amb aquesta estrena, mostra que és un escriptor que ha llegit molt i ha paït les lectures. Té el traç, l'agilitat i l'aparent senzillesa d'un autor veterà. Aquesta impressió segurament l'aporten, en aquest llibre, uns textos treballats amb cura, ben arrodonits i sedimentats amb calma.

[Suplement Cultura diari AVUI, 1 novembre 2001]