Televidents actius

Jordi Sierra i Fabra. Els homes de les cadires. Il·lustracions d'Àngels Ruiz. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 12 anys.

      Aquesta és una novel·la intrigant, que no vol dir ben bé d'intriga, sinó inquietant. És una novel·la que té dos o tres elements essencials: la mort, la parapsicologia i la força de l'art per damunt del temps. L'autor els converteix en un relat clarament dividit en dues parts. La primera manté l'alè típica d'una novel·la fantàstica i la segona entra en els relats a mig camí del terror i de l'esglai, propis de Hitckcock. I encara queda una petita part per als sentiments que Sierra Fabra destil·la sempre amb una habilitat, anava a dir sobrenatural, influït per la puntualitat de la lectura, però ho deixaré en natural.
      Els homes de les cadires som tots. Una moralitat final, al cap de més de 180 pàgines, que em sembla una autèntica troballa. Els homes de les cadires som tots els que estem asseguts passivament davant dels televisors i, de cop i volta, tanquem els ulls, ens aixequem i ens n'anem a fer el bé i el mal.
      A la novel·la, els homes de les cadires és la manera que el protagonista té d'anomenar els set personatges misteriosos que —una de les primeres descobertes del lector— formen part d'un quadre perdut en un racó de magatzem de museu de mala mort, herència sentimental d'un pintor aparentment fracassat d'una població petita que va morir en un incendi amb tota la seva obra, sense poder assaborir la glòria final d'aquest únic quadre titulat 'Els televidents'.
      Sierra Fabra estructura la història que vol explicar, que no és altra sinó l'origen de l'autor del quadre i la seves circumstàncies, d'aquesta manera: un personatge adolescent, que vol ser escriptor quan sigui gran, li serveix per aportar l'ingredient del visionari que cal sempre per fer creïble qualsevol ficció; una família incrèdula del que explica; una àvia que se'n va del món i el repta a no aturar-se en la seva dèria; una dama perduda en una mansió (Margarida de Roquesblanques) que representa el passat esplendorós de l'època del pintor incògnita (Gaspar Foix); unes aparicions dels set personatges, com els genets de l'Apocalipsi que l'autor no s'està d'esmentar, i que circulen en l'imaginari del protagonista portant-se la cadira cadascú: "Són set homes i vesteixen de negre: vestit negre, sabates negres, corbata negra, bolet negre [jo hauria posat "bombí"], bigoti negre, ulls negres, cara coberta de cendra. Només la seva camisa és blanca. Però és possible que la seva ànima també sigui negra. Traginen a pas lent les cadires sobre les quals s'asseuen i, asseguts, contemplen el món com si ho fessin des d'una distància infinita."; la por al passat, la por al desconegut, el foc que ho converteix tot en cendres i la memòria que es perd però que torna purificada per l'alambí del temps que ho crema tot.
      La il·lustradora ha captat a la perfecció la intenció de l'autor. Les il·lustracions es basen pràcticament en la presència dels set personatges que, com al protagonista, assalten també el lector en els moments oportuns. Molt poques vegades unes il·lustracions, de traç senzill com aquestes (en B/N i no aptes per al color), tenen la força del complement del text en el moment just.
      En conjunt, text i il·lustracions, trepitgen de puntetes el surrealisme (és la primera impressió que tens si només mires la il·lustració de la coberta). Però aquesta seria una altra lectura, que algú altre pot fer, evidentment. Qualsevol mirada a 'Els homes de les cadires' és possible, tret de la de caure en la comoditat de dir que és una novel·la "d'aventures i de fantasia per a nois i noies". Hi ha alguna cosa més, que Jordi Sierra Fabra deixa al llarg del relat, sense aparatositats, però amb efectivitat.

[Suplement Cultura diari AVUI, 13 setembre 2001]