Una joia literària

Joaquim Carbó. La gorra. Il·lustracions de Fina Rifà. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

      Atenció a aquest conte curt, curtíssim, però amb l'avantatge d'estar presentat en forma de llibre, que acaba de publicar Joaquim Carbó. Es tracta d'una peça d'or que, per la seva senzillesa, obre una escletxa en el trontollant panorama literari per a infants.
      Joaquim Carbó, autor donat a no estalviar pàgines en els seus llibres, s'ha limitat amb 'La gorra' a concentrar tot el més important de la història que vol explicar.
      I la història té una força impressionant: una nena malalta de càncer abandona l'hospital per refer-se i reprendre la vida normal. Un simple detall com una gorra per tapar el cap rapat al zero es transforma, amb la sensibilitat de l'autor, en una portalada d'emocions i de reflexions.
      I el que és més important: gràcies a la gran traça a resoldre el desenllaç —que no estaria bé que desvelés— el conte tindrà aquesta mateixa força en mans dels lectors més joves i fins i tot dels més petits. Joaquim Carbó ha aconseguit allò tan difícil en literatura: que un relat d'encara no de quaranta pàgines (amb il·lustracions i lletra grossa!), adreçat a primers lectors, acabi interessant tothom.
      Si existís una antologia del millors contes dels últims anys per a infants i joves, 'La gorra' és un dels que no hi podria faltar. I mireu que és arriscat dir això tenint en compte l'extensa producció de Joaquim Carbó! Respectant, però, tot el seu cabal de lletra impresa, no tindria cap dubte a enlairar aquest conte entre els millors de la nòmina carboniana.
      Segurament que no li ha estat un conte fàcil d'escriure, malgrat la seva brevetat. Joaquim Carbó sempre ha preferit no tocar arguments massa cruents per als infants. Té una part de raó. La realitat, per si sola, ja és sovint prou cruenta com per anar-hi posant encara més pebre. Però en canvi ho ha fet amb la delicadesa suficient i amb la capacitat de respecte necessaris per situar en el panorama literari un personatge que, malauradament, també troba les seves referències en la quotidianitat.
      Fina Rifà, antiga col·lega de fatigues literàries de Joaquim Carbó que sovint han vist plegats els textos i les il·lustracions, ha posat color a una història que potser ens entestaríem a veure grisa. I Fina Rifà, que viu una etapa excel·lent, amb exposicions de la seva obra i amb una presència a Internet, rejoveneix en aquest conte probablement perquè s'ha sentit atrapada per l'emoció que l'autor li transmet amb el text.
      Les il·lustracions de Fina Rifà mantenen punt de vista dinàmic, remarcant l'optimisme, el moviment, la nova energia. En destaquen sobretot dues, les de les pàgines 22-25, que relaten amb imatges el retorn de la petita protagonista a casa en taxi i la seva redescoberta del món frenètic del carrer.
    Una agradable troballa, doncs, d'escriptor i il·lustradora, que recupera una línia iniciada ja fa molts anys i continuada amb més o menys alts-i-baixos. Un símptoma de normalització. Perquè normalització vol dir aportació de noves veus i consolidació permanent de les que ja existien.

[Suplement Cultura diari AVUI, 2 novembre 2000]