Faula narrativa

Antoni Garcia Llorca. Xerra que xerra a Torretorta. Il·lustracions de German Menino. Col·lecció Grumets. La Galera. Barcelona, 2000. A partir 12 anys.

      Primer va ser 'Ulls d'ocell' (premi Folch i Torres 1995 i premi Serra d'Or 1997); després va continuar 'Tiny de llum de lluna' (premi Guillem Cifre de Colonya, 1997); i encara 'Espasa de constel·lació' (premi Joaquim Ruyra, 1998). Amb aquesta quarta novel·la, 'Xerra que xerra a Torretorta', l'autor Antoni Garcia Llorca (Barcelona, 1971) es presenta als seus lectors sense haver passat pel "filtre" d'un premi. I tot això amb menys de 30 anys —és a dir, un autor "jove"— i en un període de cinc anys de creació.
      El cas d'Antoni Garcia Llorca és, doncs, un dels més evidents de la cua de segle i la seva obra es manté inalterable i coherent, fidel a una mena de cicle —no sé si volgudament o espontani— que té com a eixos principals: el paisatge, el medi ambient, la història i la fantasia, filtrats per la tradició literària clàssica.
      La narrativa d'Antoni Garcia Llorca està molt lluny d'allò que sembla que sigui una constant en els costums i usos editorials per a joves. És, doncs, un recorregut "al marge de...", cosa que no he deixat mai de saludar des d'aquestes pàgines sense advertir que la seva opció està barallada amb el que s'entén com a "mercat editorial".
      Algú pot objectar de l'última novel·la de l'autor que els arguments que utilitza, els personatges i els paratges, beuen massa de les fonts clàssiques i que recreen allò que la literatura universal ha escampat als quatre vents sense introduir, com en les novel·les anteriors, un retaule original del tot. Doncs, bé, que li ho objectin. Més que millor. Aquesta continuïtat literària, que no s'ha d'entendre com a fotocòpia, és habitual en les millors literatures i seria una mancança que no existís en la catalana.
      De tota manera, 'Xerra que xerra a Torretorta' té uns ingredients prou vàlids per valorar-la en conjunt com una renovada reflexió sobre la misèria humana en la veu del bestiari casolà i fantàstic. Faula narrativa, doncs, amb un recull amagat de contes que funcionarien per si sols i que es relliguen gràcies al Serpent que habita la torre del títol.
      I com en tota faula, la moralitat, la reflexió, la ironia i la mirada crítica no hi falten. Fins i tot quan Garcia Llorca es deixa anar pel costat de la lírica (una constant en les seves novel·les), no permet que un romanticisme caduc el traeixi i la descripció, tot i que allunyada del paisatge contemporani, domina la visió idíl·lica com les notes d'un compositor.
      Ell mateix ho diu: "Cada paisatge té la seva melodia: un bosc de pins, un camp de cols, el cim d'una muntanya, un mar tempestuós, fins i tot un desert de sorra o un desert de gel té la seva pròpia melodia. I aquesta melodia canvia segons si és de dia o és de nit, si és hivern o és estiu, si bufa tramuntana o si bufa mestral. I els pins i els esquirols, les cols i els cargols, les àligues i els escaladors, les onades i els taurons, les dunes de sorra i les esquerdes al gel són les seves notes. En tinc prou de contemplar un paisatge amb els ulls i amb el cor, i després començar a bufar la meva gaita. I era ben veritat això que deia. Quan en Pep Bufa passejava pel camp tocant el seu instrument, la brisa s'oblidava de bufar, les merles s'oblidaven de cantar, els lliris s'oblidaven de florir, la guineu s'oblidava de caçar i el mussol s'oblidava de dormir."
      Atenció, doncs, cal avisar: no hi ha aventura, en el sentit tòpic, en aquesta novel·la. L'aventura és el relat mateix. Hi ha literatura, per descomptat. Sense això no tindria sentit haver-la publicada.

[Suplement Cultura diari AVUI, 16 novembre 2000]