Històries crítiques, històries socials

Rafael Vallbona. Una història de carrer. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 14 anys.

      Història de bons i dolents. Història de barri. Història generacional. Història de corrupció. Història de medi biogràfic. Història d'amistat. Història de trencament. Història de denúncia. És a dir: 'Una història de carrer'.
      Tot això i una mica més és aquesta novel·la de Rafael Vallbona que manté una estructura narrativa a dues veus, la dels dos protagonistes —els dos amics de tota la vida—, per recórrer al temps d'infància, passar per l'adolescència i arribar a la maduresa.    Tres parts que es mantenen en l'estructura formal que ha seguit l'autor: planteig, nus i desenllaç (amb les limitacions que aquesta franja divisòria aporta sempre).
      D'aquestes tres parts —podrien ser tres novel·les perquè la història ja se sap que s'allarga com es vol—, la primera és que la intenta reflectir un ambient més nostàlgic —jugar a futbol al carrer, el joc de les bales, formar part d'un grup per conveniència...—, i per tant és també la que parla al lector d'un temps perdut, i si el lector és jove —la col·lecció ho propicia— l'ambient li pot resultar una mica allunyat de les seves referències.
      A un lector adult, en canvi, aquesta és la part que pot sentir més pròxima. I malgrat això, aquesta mateixa proximitat es veu reduïda a una relació de formació d'amistat entre els dos amics, que més aviat vol ser un preàmbul o una introducció al que realment es troba en les dues parts següents.
      'Una història de carrer' creix en ritme a partir de la segona part. I això em fa concloure que les trenta primeres pàgines poden representar per al lector una opinió equivocada del conjunt de la novel·la. L'autor s'hi ha entretingut massa i, insisteixo, no hi ha aprofundit, segurament que conscient de la poca referència que en posseeixen els lectors als quals principalment s'adreça.
      I fora d'això, la denúncia que fa de la vida de barri de classe treballadora, l'evolució de creixement desmesurat d'una població petita en població mitjana, el fantasma de l'atur, el clima que crea a partir de la segona part i el paisatge que es reflecteix en el relat troben una connexió més directa amb qualsevol generació —per jove que sigui— perquè l'aprofitament del poderós sobre el feble és un hàbit que seria ingenu pensar que ha deixat d'existir a cops de civilització.
      Com que es tracta d''Una història de carrer' —l'autor no enganya ni amb el títol—, també cal advertir que el lector ha d'estar disposat a trobar-hi algunes de les escenes habituals en novel·les amb protagonistes adolescents. I, en aquest cas, alguns moments durs, propis d'una novel·la realista.
      Fa uns anys, 'Una història de carrer' seria qualificada de "realisme crític". Suposo que era una manera de disfressar els primers intents de denúncia d'una societat que no es volia sentir criticada. Ara, simplement cal parlar de "realisme". El criteri de "crític" rau més aviat en la impressió que en treu cada lector, segons la seva experiència de la realitat. Assistir a un suïcidi per atur, a un assassinat per trafic de negocis i a un canvi de vida per posició social,  ha superat l'estadi de cap mena de crítica i s'ha convertit en un fet habitual, és a dir, en "Una història de carrer".

[Suplement Cultura diari AVUI, 22 febrer 2001]