Aquest blog recull l'hemeroteca de les crítiques de literatura infantil i juvenil publicades
en diversos mitjans per Andreu Sotorra des del 1989 fins a l'actualitat.
Per fer una cerca avançada per autor, editorial, títol, edat recomanada o temàtica,
utilitzeu l'aplicació personalitzada de la columna «Explora aquest blog»

El blog «La Saloquia» consta de dos apartats:

1) El que inclou les crítiques del 1989 al 2005, amb el contingut incorporat directament en el blog.
2) El que inclou les crítiques des del 2006 fins a l'actualitat amb el contingut dins el web de l'autor.
_____________________

22 de desembre del 2014

Una transgressió que s'agraeix

Maite Carranza. Vols ser el nòvio de la meva germana? Il·lustracions de Jordi Sempere. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 2002. A partir 9 anys.
 

      No és que Maite Carranza (Barcelona, 1958) hagués desaparegut del mapa editorial, però sí que la seva dedicació al guionatge l'havia apartada provisionalment. El seu retorn  s'ha produït amb un dels premis considerats "grossos", l'Edebé infantil.   Professora de llengua i literatura catalanes en una, suposo, excedència beneficiosa per a la literatura en el seu sentit més ampli, des del 1992, l'autora va iniciar la seva trajectòria amb 'Ostres, tu, quin cacau', 'La revolta dels lactants' i 'La nit dels arutams'.
      Aquests i altres títols, algun per a tots els públics, mantenen l'interès per l'obra  de Maite Carranza que, almenys en la novel·la que ara presenta, reflecteix una vegada més el retrat de personatges que transgredeixen allò que és correcte, una fórmula que torna a ser necessària, si tenim en compte la "bonança" que s'ha estès entre la generació d'infants que té com a model els "feliços pares" que es troben als quaranta. Sigui benvingut, doncs, el gènere transgressor que, abans de fer patir ningú, es pot assegurar que és el millor bàlsam perquè el lector no en prengui "mal exemple".
      La protagonista de la novel·la és la germana petita típicament amoïnada per la més gran, disposada a acabar amb aquesta situació d'indefensió. Unes vacances d'estiu seran l'oportunitat ideal per buscar una sortida definitiva a la pesada de la germana. ¿I hi ha alguna cosa millor que buscar un nòvio o una nòvia a algú quan no se'l suporta? L'ambientació de la novel·la passa a Torredembarra , lloc més que conegut ara per l'accident de l'Euromed  en l'última  Setmana Santa. Platja i població saturada a l'estiu. Turistes. Influència de Port Aventura. Paratge de muntanya a un cop de pedra amb bicicleta tot terreny. I humor, que és una de les constants de l'obra  de Maite Carranza.
      La novel·la té un ritme que els lectors als quals va adreçada seguiran sense problemes. No és la típica aventura d'estiu. L'aventura, en tot cas, és el tractament, la reacció de la protagonista davant el seu pla "antigermanagran". I aquí és on rau  l'atractiu  d'un argument que, tot i beure de les fonts del dia a dia, té esquitxades d'originalitat que van perfilant un personatge d'onze anys molt d'avui, amb preocupacions, petits problemes, insatisfaccions i murrieries.

      Les il·lustracions s'adapten a aquest tractament de vinyeta de còmic, que per exigències de la col·lecció es reprodueixen a una sola tinta i això fa que tinguin un paper discret. Només la coberta permet copsar-ne tot el gruix gràcies al color. I, finalment, un matís d'estil: en un dels capítols, el pare de la protagonista es perd en bicicleta prop de Farena. Casualment, Farena és una altra població que ha sonat darrerament perquè s'hi va produir una presumpta intoxicació de mona,  l'última Pasqua, a base de haixís com a ingredient.
      Però la novel·la fa referència a la Serra del Montsant, com a lloc de la recerca del biciclista estiuenc. Farena és un poble agregat de Mont-ral, a l'Alt Camp, físicament fronterer  amb la Conca de Barberà, gairebé deshabitat fa uns anys, ara recuperat per a estiueig, on segurament no hi ha ni pagesos ni un delegat de La Caixa, com diu la novel·la, lluny del Montsant, i que en realitat pertany a les Muntanyes de Prades, al capdamunt del riu Brugent, que desemboca fort al Francolí, a tocar de la població de La Riba. Bé, és una lleu confusió que no destorba l'argument, però que en una nova edició valdria la pena corregir. O deixar Montsant i canviar de nom de poble. O deixar Farena i canviar de nom de Serra. En realitat, tant el Montsant, com les Muntanyes de Prades, com Serra  la Llena són veïnes, però no tenen res a veure quant a situació i paisatge. De totes, és clar, la del Montsant s'ha fet la reina del mambo: parcs eòlics, paratge natural i, sobretot, vinyes de cantautors i inversors que abans optaven per l'Empordà.


[Suplement Cultura diari AVUI, 2 maig 2002]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.