Una mica de llum sobre l'opressió a l'Afganistan

Mercè Rivas Torres. Els somnis de la Nassima. Traducció de Xavier Carrasco. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 14 anys.

        Fa uns dies que em va arribar un manifest per signar contra la situació de les dones a l'Afganistan i a favor dels drets humans. I aquesta novel·la ha coincidit en el temps. Parlem, doncs, d'una novel·la-document (que també n'hi ha d'haver) i que es deixa emportar més pel relat del testimoni que no pas per les claus internes que se li exigeixen a una novel·la. Cosa comprensible si tenim en compte que la seva autora és una periodista que va tenir l'oportunitat de fer diversos viatges per l'orient mitjà i el sud-est asiàtic.
        La Nassima té deu anys i viu a Afganistan, al Kabul. Treballa en un obrador familiar de catifes i tapissos. Però, des que van entrar els talibans al poder les noies tenen prohibit d'anar a l'escola. Per això la Nassima es troba ben aviat segrestada de la seva vida. La Nassima no sap llegir i el seu somni, gràcies als contes que li explica el pare, és fer de mestra en una escola gran i neta descoberta a la televisió.
        El document novel·lat de Mercè Rivas explica amb detall tot el que hi ha al voltant de la situació opressora de l'Afganistan. És, doncs, un llibre d'aquells que porten intenció: prendre com a base un tema rabiosament actual i fer-lo accessible a través de la novel·la als lectors adolescents.
        L'avantatge i l'encert de Mercè Rivas és no exagerar el to del relat. És a dir, de limitar allò que en un altre cas es confondria amb literatura i acabaria sent aiguabarreig. A 'Els somnis de la Nassima' el pare vol enviar la mare i la filla a fora perquè té un permís per anar a vendre catifes al Pakistan i pensa enviar-les embolicades en catifes dins el camió de transport. Només aquesta opció força el lector —l'adult i l'adolescent— a pensar en les conseqüències del fanatisme.
      Per tant, la descripció de la vestimenta de les dones afganeses, del burca, el vel espès amb una reixeta per veure-hi i respirar; dels costums forçats de no poder fer reunions a casa ni assistir a les d'altres famílies; del càstig i la flagel·lació pressionada pels talibans que obliga el marit a actuar contra la seva dona, malgrat la seva descripció, converteix la novel·la-document en una denúncia dels fets i un crit a favor dels drets humans, com el manifest al qual em referia només començar. Una descripció, això sí, que detecta la visió de l'estranger: paisatge, ambient, olors, fauna, sensacions... Visió del visitant que s'ho explica i que ho explica també a lectors estrangers. Perquè, en el fons, el document només interessa els estrangers.
      'Els somnis de Nassima' no cau en el pamflet. En tot cas cau en eixamplar el relat cap a històries paral·leles que surten dels protagonistes: històries personals de veïns castigats pels talibans. I tampoc no cau excessivament en l'heroisme. Seran Nassima i el fill d'una família amb qui per pacte entre els pares s'haurà de casar que obren una petita excletxa de llum en un cunyat de la família, un taliban, que renuncia a formar part del moviment i que fuig al Paquistan. L'autora renuncia, doncs, a fer creure que a l'Afganistan només les dones són les principals de les víctimes de la situació dels talibans. Més aviat ha escrit 'Els somnis de Nassima' per demostrar que la segrestada és tota la població que, fora dels quatre instal·lats en el poder, viu resignadament el que li ha tocat perquè no té cap altra sortida.

[Suplement Cultura diari AVUI, 9 novembre 2000]