Xano-xano i la mar de tranquils

Josep Sampere. El mar de la Tranquil·litat. Il·lustracions de María Alcobre. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

      Els que han llegit algun dels dos llibres de la sèrie Molly Moon, poden trobar ara, com a autor debutant, qui n'ha estat el traductor al català, Josep Sampere (Igualada, 1963), que publica 'El mar de la Tranquil·litat', l'últim premi Vaixell de Vapor. La seva primera novel·la porta a pensar en Luigi Pirandello i l'obra 'Sis personatges en busca d'autor'. Si hi ha obres de teatre a les quals l'espectador s'ha d'enfrontar sabent que hi trobarà allò i només allò que li dóna l'autor, també hi ha novel·les a les quals el lector s'ha d'enfrontar sabent que hi trobarà allò i només allò que li dóna l'autor. És a dir, que el receptor té molt poc marge de maniobra per imaginar què hi ha més enllà. És el risc del teatre dins el teatre i de la literatura dins la literatura.

      Sovint, a l'altra banda del mirall, hi ha un miratge d'allò que voldríem trobar-hi. El mirall literari d''El mar de la Tranquil·litat' és la boira. Molta boira. Massa boira. Dos joves caminen dins d'una boira espessa, que és "blanca com el tros en blanc que hi ha al capdamunt d'aquesta pàgina", diu l'autor —ai, quin sidral adjectival si Josep Pla aixequés el cap!—. La incògnita dels dos personatges, i la del lector també, és saber per què hi són, qui són, i qui els ha convertit en qui són. Són, doncs, com els sis pirandellians, dos personatges en busca del seu autor. És clar que, sense misteri, no anirien enlloc. El misteri del relat vol tenir intriga detectivesca i amor per la literatura. Però la intriga és feble; les pesquises detectivesques, poc estimulants; i la defensa de l'escriptura, una utopia sense resoldre: ¿L'escriptor neix o es fa?

'El mar de la Tranquil·litat' —topònim llunàtic— es deixa engolir per un bany tebi de cultisme, i els arbres li tapen el bosc, o la boira li tapa la claror. Fa referència, per exemple, citant títol i autor, a 'L'oceà dels rius dels contes', del poeta Somadeva (1035-1085), un conservador del folklore antic de l'Índia, el recull del qual és similar al dels contes de fades medievals d'Occident. La metàfora de la lectura que en fa la mare de l'autor de ficció i el part natural al qual se sotmet amb el naixement del seu fill és un recurs de difícil assimilació.

'El mar de la Tranquil·litat' té serioses dificultats per connectar amb els lectors als quals, inicialment, l'adreça l'editorial. Qualsevol lectura —Déu me'n guard de dir que ha de ser fàcil, perquè no ho ha de ser, però sí neta, clara, i tan transparent com sigui possible—, només avança si hi ha una guspira que fa saltar el lector de línia en línia, sense que tingui la sensació que no hi veu tres dalt d'un burro.

 Em sembla que el mateix autor, l'autor material del relat, vull dir —perquè a dins n'hi ha, repeteixo, un de ficció—, s'adona de la feixuguesa o, com a mínim, del tempo lent que fa servir i el cercle concèntric en què es mou. Perquè és ell mateix qui, entre les pàgs. 69-78, fa dir als dos personatges perduts, primer en la boira i després en la sorra, coses com aquestes: "Hem fet avançar la trama o no?" (...) "Estàvem cansats, no teníem ni gana ni set ja que el nostre autor no ens havia donat prou vida." (...) "No tenir necessitats humanes potser és molt còmode (...) però també t'avorreixes mortalment." "Torno a tenir la sensació que no avancem, que no ens movem de lloc. Estic molt cansat i avorrit."

      I és que 'El mar de la Tranquil·litat' té planteig, nus i desenllaç a les últimes sis pàgines. No n'explico l'anècdota perquè podria semblar la sinopsi d'una tenebrosa novel·la de gènere realista (ecs, realista!). I no ho és. És una tenebrosa novel·la mig de gènere fantàstic, entre l'absurd i el surrealisme, que corre el perill de ser abandonada pel lector quan, a la pàg. 109, llegeix: "M'agafa son. M'agradaria aclucar els ulls i fer una llarga migdiada. (...) Que agradable que seria seguir flotant fins que ens adormíssim, i seguir flotant ben adormits, tot somiant que flotem." Doncs, això, tu: bona nit i tapa't.

       [Suplement Cultura diari AVUI, 3 febrer 2005]